Article de Jordi Alberich Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Els tontos i el rebut de la llum

En la polèmica sobre el preu de la llum emergeix el disbarat de traspassar al ciutadà la responsabilitat per encertar en l’elecció de la fórmula de pagament de l’electricitat

1
Es llegeix en minuts
Els tontos i el rebut de la llum

Fa pocs dies, el president d’Iberdrola, Ignacio Sánchez Galán, qualificava de tontos els deu milions de ciutadans acollits a la tarifa regulada. Un comentari extemporani en qualsevol cas, però, especialment, si resulta que entre aquests milions de persones, n’hi ha moltes a les quals els costa arribar a final de mes. I que, des de fa ja temps, per pagar el rebut de la llum han de renunciar a altres necessitats. Però, a més, la qüestió va molt més enllà d’un exabrupte rebut amb somriures pels assistents.

Després de tot això, emergeix el disbarat de traspassar al ciutadà la responsabilitat per encertar en l’elecció de la fórmula de pagament de l’electricitat. La regulació i la mateixa factura són d’una enorme complexitat, subjecta a factors que van molt més enllà del que se li pot exigir a un abonat. El que espera el ciutadà, entre els quals m’incloc, és una cosa tan senzilla com pagar per la llum confiant que un servei públic tan essencial sigui subministrat en les millors condicions possibles, sense haver d’entrar a llegir, i interpretar, la lletra petita de les ofertes d’alguna de les empreses elèctriques o de les diverses opcions d’una mateixa companyia. A més, la tarifa se’ls troba subjecta a l’evolució de variables totalment impredictibles, com la guerra d’Ucraïna o qualsevol conflicte que es pugui donar als països productors, tots ells a milers de quilòmetres.

Notícies relacionades

 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Es dirà que el comentari va ser un estirabot sense més ni més i que el personatge ja es va disculpar, però crec que estem davant el que es denomina un lapsus freudià, aquell que revela els veritables pensaments d’una persona. Una manera de pensar aplicable a tot un col·lectiu de directius que perceben sous milionaris i creuen que poden cobrar centenars de vegades el que cobra un empleat mitjà, perquè tenen talent i mèrit. El que ens falta als que no sabem discernir la millor tarifa. I els sobra als beneficiats d’un muntatge que, si no es recondueix, qui sap com acabarà.