Article de Ruth Ferrero-Turrión Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Dubtes i debats sobre la guerra a Ucraïna
¿Com es pot reconèixer on és límit entre ajudar en una guerra i participar-hi? El canceller Scholz dubta, i crec que la resta també ho hauria de fer
Cada vegada amb més freqüència i virulència s’articulen discursos carregats d’un accentuat maccarthisme que, des d’arguments morals, condemnen de manera dràstica qualsevol tipus d’argument que intenti una articulació alternativa la utilitzada des de bona part de les elits politicoeconòmiques occidentals. D’aquesta manera, tot qüestionament de l’explicació del conflicte que fugi del blanc i el negre, de la lluita entre bons i dolents, i de l’amb mi o contra mi, automàticament és atacat visceralment amb acusacions que van des del suau qualificatiu d’‘equidistant’, passant per ‘prorús’ o ‘pro Putin’ fins a arribar a altres apel·latius més gruixuts. A hores d’ara, qualsevol simple intent de buscar alguna via de sortida diferent de la de la prolongació de la guerra és considerada gairebé com a motiu d’‘alta traïció’, sota l’acusació de col·laboracionista amb la causa del Kremlin o de «comprar els arguments disseminats per la propaganda russa». No és clar si el que hi ha al darrere és una acusació de ser tontos i no adonar-se de les mentides que un difon o si, per contra, l’acusació és la de manipulació intencionada a fi de minar els arguments veritables.
Així, el discurs dominant que atia de manera molt evident l’esperit bèl·lic, que aposta per una derrota total sense contemplacions de Putin i de Rússia, s’ha convertit en un dels puntals amb què s’esperona la continuïtat de la guerra, conformant ja un instrument més de la propaganda utilitzada, com en totes les guerres, pels dos bàndols.
Aquesta situació que s’està vivint a Espanya, no és estranya tampoc en altres països europeus. Però potser un dels llocs on més s’està fent sentir és a Alemanya. És en aquest país on, no només els polítics, sinó també actors econòmics i socials, estan embolicats en una voràgine d’acusacions que sorprèn tothom. Els polítics de tots els partits s’acusen mútuament i des de fa setmanes de no fer prou per contribuir a la dissuasió de la invasió russa d’Ucraïna.
Entretots
La política exterior alemanya pel que fa al seu ‘Ostpolitik’ es caracteritza, des de fa anys, pel manteniment de relacions fluides amb Rússia a través del que es denomina ‘Wandeldurch Handel’ o canvis a través de les relacions comercials, amb l’objectiu d’aconseguir processos de liberalització dels règims autoritaris. Així ho va fer Merkel, que ja el 2008 no va veure amb bons ulls la proposta d’adhesió d’Ucraïna a l’OTAN, i així ho ha pretès continuar Scholz. L’evolució dels esdeveniments, juntament amb la visceralitat d’alguns arguments, ha provocat que l’opinió pública alemanya, o almenys, la que més es manifesta en mitjans i xarxes socials, hagi sortit com un huracà a criticar el que als seus ulls ha sigut la tímida reacció del canceller. Els dubtes mostrats per Scholz en relació sobre la conveniència o no d’enviar armament pesant a Ucraïna han generat un debat que es va polaritzant cada dia que passa.
I potser el que millor ha sabut il·lustrar la situació per la qual passa la societat alemanya en aquest moment hagi sigut Habermas. En un article publicat a ‘Süddeutsche Zeitung’ va analitzar amb tota mena de matisos la posició alemanya en relació amb la guerra a Ucraïna. D’aquesta manera qualificava de «fiscals morals» aquells que advocaven per un suport més ampli a l’enviament d’armes, i lloava la cautela mostrada pel Govern davant la possibilitat d’una, mai descartada, escalada bèl·lica. Segons el filòsof alemany, Occident hauria actuat amb sensatesa al decidir no participar directament en la guerra, sinó com a servidor intermediari. No obstant, és imprescindible sospesar si no s’està creuant el «límit indefinit de l’entrada formal en la guerra, ja que depèn enterament de la capacitat de definició de Putin». I aquí és on sorgeix la paradoxa davant la qual ens posa Habermas, i que és la que està marcant els debats, cada vegada més agres, de les nostres societats: ¿com es pot reconèixer on és límit entre ajudar en una guerra i participar-hi? Scholz dubta, i crec que la resta també hauria, almenys, de respirar i també dubtar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
