Guerra, genètica i cultura

Dissabte, 8/12/1979. Era la nit de ‘La clave’; del fum de la pipa de José Luis Balbín i dels cigarrets de Santiago Carrillo, quan figurava entre l’elenc de tertulians. Abillat per a l’ocasió, amb pijama, bata i sabatilles –detestava aquell uniforme nocturn–, em vaig acomodar al sofà i vaig esperar, impacient, els crèdits de la pel·lícula que precedia el debat. Gràcies al mític programa de TVE –tot va començar un any abans, quan el meu pare em va convidar a la sessió de Balbín sobre ‘El planeta dels simis’– vaig topar amb el món real de la mà del bon cine. I en aquest aprenentatge hi incloc ‘El turment i l'èxtasi’. Fins aquell moment, per a una criatura de deu anys, els films com ara ‘Objectiu Birmània’ –amb bons i dolents, sense sang ni vísceres– se sumaven als còmics d’‘Hazañas bélicas’ i a les batalles de tancs i soldadets de plàstic que sortien dels sobres sorpresa a 5 ptes. Per tant, tot just veure les primeres escenes del film, un combat entre dos exèrcits del segle XVI, vaig pensar que l’aventura estava servida. La garrotada moral va arribar quan el cavaller de l’armadura, el que repartia més espasades que ningú (Rex Harrison), va resultar ser Juli II, el papa guerrer.

Aquest primat anava a l’escola pública i laica, i el missatge ‘hippy’ dels setanta –«fes l’amor i no la guerra»– semblava harmonitzar amb els deu manaments, que, a la seva manera, em va explicar mossèn Leandre: el rector de barri de l’església que era una nau industrial sense campanar on refugiava els veïns que fugien d’altres espasades: les porres dels grisos. No portava sotana, sinó els famosos jerseis Camacho. La meva ànima atea sempre va veure Leandre com un professor, i quan va dir allò de no matar l’altre, i ho va relacionar amb les guerres que vèiem a ‘Informe semanal’, vaig creure que tots els capellans havien de ser tan savis i bons com ell. Per descomptat que la visió d’un Papa, matant a tort i a dret en nom de Déu, va desmuntar els esquemes; avui estic curat d’espants. 

Notícies relacionades

Troben evidències de presència humana a Atapuerca fa uns 600.000 anys

Plorar de pena

Existeixen guerres, i no són poques, repartides pel ‘Planeta dels humans’. I em refereixo a les guerres en què hi intervenen soldats, bales i es bombardeja –assassina–, viola i saqueja. Guerres moltes vegades invisibles per a l’opinió pública però molt visibles per als que les pateixen. Parlo d’aquestes guerres que, sota el pretext de causes religioses –les croades de tot tipus i signe– o d’alliberament nacional, són orquestrades per uns quants poderosos des de la seguretat dels seus despatxos. És fàcil enviar altra gent cap a la destrucció. Però, per què buscar excuses quan l’origen de la guerra està en el poder i el control de la riquesa: protegir la pròpia o aconseguir l’aliena. L’origen de la guerra no està en la ‘bogeria’ de certs personatges (no ofenguem els que pateixen autèntiques patologies mentals). Ni en els nostres gens primigenis. És una cosa cultural que va néixer amb el pas de la vida predadora dels caçadors-recol·lectors paleolítics a l’economia productora –agricultura i ramaderia– del Neolític. Fa poc més de 10.000 anys, un sospir comparat amb els 7 milions d’anys d’evolució humana.

L’arqueologia ens demostra que l’inici dels poblats emmurallats i els morts per armes ofensives daten d’allà. Per això m’entristeix que, coincidint amb la guerra d’Ucraïna, a les xarxes hàgim recuperat la presumpta guerra dels nostres cosins ximpanzés a Gombe –així la va definir Jane Goodall– o donem més èmfasi als recents i interessants descobriments en la Sima dels Ossos d’Atapuerca: individus preneandertals que podrien haver mort a causa de traumatismes cranioencefàlics intencionats. «Una flor no fa estiu; ni dues, primavera». Una cosa és la violència o agressivitat animal –intragrupal i intergrupal– que observem no només en primats, sinó també en lleons, llops marins, etc., i una altra de molt diferent és la guerra. Fa anys que estic amb els hadza de Tanzània; són Homo sapiens, i desconeixen la guerra. La guerra és un producte cultural recent. Busquem culpables a prop; no en els primitius gens.