Jo primat... tu Jane (Goodall)

Octubre s’ha estrenat amb la pèrdua d’un altre referent vital: Jane. L’efemèride coincideix amb el dia i mes de defunció de qui va ser mentor de Goodall; l’antropòleg i arqueòleg Louis Leakey (1903-1972). Va apostar per tres dones de llegenda per portar a terme sengles investigacions paral·leles als 60: va enviar Dian Fossey a l’Àfrica central per estudiar el goril·la de muntanya; Biruté Galdikas per treballar amb l’orangutan a Indonèsia, i Jane Goodall per investigar amb els ximpanzés de Gombe (Tanzània).

Aquell 1 d’octubre la UAB va organitzar un esdeveniment acadèmic: Explicar la Natura. Els dos ponents convidats: Carlota Bruna, activista mediambiental, i aquest primat. Tots dos vam iniciar el diàleg sense saber res sobre l’estat de salut de Jane. Fins i tot en vam parlar; per exemple, recordo haver explicat que, juntament amb L’origen de les espècies, de Charles R. Darwin, i Cosmos, de Carl Sagan i Ann Druyan, els dos llibres i personatges que havien impulsat la meva vocació van ser El chimpancé y los orígenes de la cultura, de Jordi Sabater Pi, i En la senda del hombre, de Jane Goodall. Al meu mestre Sabater Pi el vaig plorar mentre, l’any 2009, era a Tanzània, a prop de la gorja d’Olduvai, investigant sobre els orígens de la cultura en el camí de l’evolució humana. I és que els dos primatòlegs, a l’Àfrica i a l’uníson, van descobrir que els ximpanzés salvatges podien fabricar eines. Si Darwin va revolucionar la història de la ciència al plantejar la idea del canvi (en oposició a la immutabilitat del creacionisme), les aportacions de Goodall i Sabater Pi van servir per enderrocar el mur antropocèntric que, fins a la segona meitat del segle XX, separava l’Homo sapiens dels animals: la tecnologia.

Notícies relacionades

Primats

La paràlisi de Sánchez i Trump

Encara ressonaven aquestes paraules a la sala quan, al sortir-ne, em van comunicar la mort de la nostra heroïna. Vaig poder conèixer-la en persona i se sabia que, lluny de retirar-se, mai va deixar de viatjar per tot el planeta per predicar la necessitat no només de protegir els seus estimats ximpanzés, sinó qualsevol altre tresor natural, així com tot poble i cultura. La Jane naturalista, conservacionista i humanista va morir en actiu als 91 anys. Va treballar i va lluitar fins al límit de les seves forces.

Aquesta vegada no va ser un transistor de ràdio, sinó el meu smartphone, però la notícia em va fer sentir orfe de nou. Perdíem un altre referent vital. Aviat, les xarxes socials van esclatar amb imatges de Jane, i missatges plens de paraules i emoticones tristes. Igual que amb Félix el 1980, el poble plorava una amiga; una dona a qui potser mai van conèixer en el món real, però sí en la virtualitat de llibres, premsa, televisió i internet. Dit això, podria semblar esnob focalitzar-se en la defunció d’una única persona, més quan centenars i milers moren, diàriament, a causa de guerres, genocidis, fams i catàstrofes naturals; nenes i nens innocents inclosos. Ara bé, si volem combatre aquestes injustícies, ens fan falta referents capaços de mobilitzar i revolucionar l’opinió pública. Líders de la (R)evolució. Jane era escoltada, i va forjar i va inspirar bones successores, com és el cas de Rebeca Atencia (Institut Jane Goodall), Montserrat Colell (UB), Itsaso Vélez del Burgo (Lwiro Primates i PremiNAT 2023) i Carlota Bruna, entre moltes d’altres. Només espero que totes elles aconsegueixin, amb el nostre suport, erigir-se en referents per sobre del negacionisme respecte de la ciència, el nazisme i altres -ismes que, compte, no són distopies, sinó realitats.