Article d’Albert Soler Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Català: l’Exèrcit et crida
A ‘Izad más banderas’, Evelyn Waugh satiritza l’Exèrcit britànic a través de l’aristòcrata i pocavergonya Basil Seal. Aquest i uns quants de la seva escala social veuen en la guerra i en l’Exèrcit una oportunitat de grimpar i s’hi dediquen amb tenacitat. Per això no sorprèn que, ara que el procés està liquidat i amb aquest procés s’acaba una forma de bona vida, es comenci a parlar de la necessitat de crear un Exèrcit català. Si es tracta de continuar vivint amb l’esquena dreta, la milícia ofereix oportunitats sense fi. La Societat d’Estudis Militars, que ha de ser com l’Institut de Nova Història però amb els socis vestits de verd oliva, es dedica a debatre sobre el nou Exèrcit català i pròximament ho farà fins i tot en una universitat, no em preguntin quina, perquè totes són el mateix i em confonc.
En una universitat catalana no es pot celebrar un acte sobre Cervantes ni muntar una carpa reclamant els drets que li corresponen a algú sense que vinguin a boicotejar-lo, però s’hi pot anar a xerrar de l’Exèrcit català. Si Millán Astray es va quedar a gust a la Universitat de Salamanca, per què no han de poder fer-ho els seus successors catalans.
Oportunitats de negoci
Algú podria adduir que teoritzar sobre l’Exèrcit català abans de l’existència de la Republiqueta és començar la casa per la teulada. Però aquestes coses cal preparar-les amb temps, perquè molts llacistes voldran fer carrera militar. No perquè estiguin disposats a vessar una sola gota de sang per defensar res que no sigui la seva cartera, sinó perquè, tal com relata Waugh, en un Exèrcit hi ha moltes oportunitats de negoci per a qui té pocs principis.
Com sigui que la Republiqueta ni està ni se l’espera, i com sigui que hi ha molt llacista amb ànsia de guanyar diners fàcils (la pandèmia, que va ser una altra bona oportunitat d’enriquir-se, arriba a la seva fi), hi ha la solució provisional de crear una Plataforma pro Exèrcits Catalans, a semblança de la de les seleccions esportives. Igual que amb aquestes, es tracta d’organitzar guerres amistoses durant les dates de Nadal. Per descomptat, contra rivals de segona fila; no convidarem els Estats Units o Alemanya. Més aviat estava pensant en Andorra, el Vaticà o –l’exotisme sempre atrau públic– Gabon. Si aquests exèrcits ja tenen compromisos, es pot guerrejar contra la Rioja o qualsevol altra comunitat autònoma. El cas és que els catalans puguin veure el seu Exèrcit en acció, agitar les seves banderetes i cridar independència en el minut 17.14 a comptar des de l’inici de les hostilitats.
Les guerres de veritat són molt perilloses, i a més se sol afusellar els covards, cosa que, si es tracta de llacistes, suposaria deixar les tropes sense comandaments a les primeres de canvi. Molt millor començar amb guerres amistoses, que serveixen igualment per a l’objectiu de col·locar en bons càrrecs amics i familiars i, amb un mínim d’habilitats en corrupteles i tripijocs –entre el llacismes no falten veritables experts–, treure’s uns bons diners cada setmana. Les ambaixades serveixen també per a aquest propòsit; de fet és l’únic que tenen, però un dia o un altre se’ns acabaran els països, i llavors què. Val més anar preparant el futur. A més, un Exèrcit té l’avantatge que es poden anar nomenant càrrecs fins cansar-se’n, sempre que prometi que ho fa per la defensa de la seva estimada Catalunya.
Com diu Basil en el que podria ser el principi fonamental de l’Exèrcit català: «Ja sé el que vull. Vull ser un dels que van treure profit de la guerra».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
