El terror, l’últim reducte del misteri

Una altra de les pel·lícules que arribaran aquest 2022 és ‘Venus’, de Jaume Balagueró, de la qual se sap poca cosa més que el títol, el repartiment i que el director de ‘[REC]’ (2007; codirigida amb Paco Plaza) i ‘Mientras duermes’ (2011) sembla reprendre-hi el vessant més terrorífic de la seva filmografia. I, entre d’altres, és obligatori esmentar-ne dues de molt esperades. Una és ‘Black Phone’ (2021), el nou de Scott Derrickson, pel·lícula que ja fa por des de l’argument, el pòster i la imatgeria de l’horror que exhibeix el tràiler. L’altra és, per descomptat, ‘Nope’ (2022), de Jordan Peele, el director de ‘Déjame salir’ (2017). En aquest cas, la comunicació de la pel·lícula és directament una sofisticada pirueta publicitària per no explicar de què va, per mantenir la sorpresa. En un moment en què l’excés de promoció, informació i soroll impedeixen arribar a una pel·lícula sense saber-ne res i disfrutar-la des de zero, em continua sorprenent la capacitat de les pel·lícules de terror per salvaguardar el seu misteri. I això implica els que les fan i els que les comuniquen, però també les pel·lícules en si mateixes. Fins i tot si t’expliquen molt sobre les pel·lícules de terror, aquestes tenen el do d’arrossegar-te cap a elles de mil formes diferents i sense que cap estigui del tot clara.