Per si de cas

Per això ara intento esprémer cada segon de xerrada, conscient que això de ser el seu confident aviat s’acabarà, que totes aquestes respostes que avui la Delia busca en mi de seguida les buscarà en un altre lloc. De moment ens ajudem, perquè jo resolc els seus múltiples dubtes existencials i perquè ella és l’única personeta al planeta que em recolza sempre en tot. És incondicional com un periodista untat: si soc vell, la meva filla em diu que estic guapo; si estic gras, que soc còmode; i si estic cansat em recomana que deixi la feina.

Qualsevol de les meves tonteries li sembla graciosa. Una part de mi enveja aquestes futures parelles que un dia la faran riure i s’enamoraran profundament del so del seu riure espontani, però ja se sap que el temps va a la seva bola i tot va canviant. Li pregunto per temes que no li pregunto a ningú, perquè miro d’anticipar l’adulta que serà demà, i ella contraataca de vegades quan estic amb la guàrdia baixa, ella tira amb bala quan em despisto una mica.

La veritat en la xorrada

La meva filla em va preguntar l’altre dia si em penedia d’alguna cosa, així, en general, sense avisar i a boca de canó. En aquests casos, en el dilema entre la veritat i la xorrada, continuo triant la xorrada. I en certa manera hi ha una mica de veritat també en la xorrada: em penedeixo de no haver-me mesurat les orelles abans de posar-me la primera mascareta per la covid, perquè dos anys després tinc la lleugera sospita que se m’han separat una mica del cap, però com que no me les vaig mesurar al seu dia no puc demostrar-ho i ara estic condemnat a viure amb aquest dubte per sempre, sense poder confirmar-ho amb dades.

Li explico veritats que no es creu: no vaig anar a un McDonalds fins que vaig tenir 16 anys. Li explico mentides tramposes que acata: cal esforçar-se molt a la vida per aconseguir alguna cosa.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Quan arriba el cap de setmana i miro el futbol –des de sempre sap que això és feina–, la Delia s’acomoda a la butaca del racó de lectura i esgota la llum natural al costat de la finestra i devora un llibre rere un altre. Soc incapaç d’explicar la pau que em proporciona aquesta foto. Després s’acosta de tant en tant al sofà, tafaneja les lletres que escric a la pantalla i em pregunta qui està jugant, i com, tot i que el futbol no li importa en absolut i jo sàpiga que només ho fa per compartir una altra estona.

La meva aspiració principal és que un dia entengui que ho vam fer el millor que vam poder, amb ella i amb el Teo, ‘aka’ «l’altre», i que la seva existència em va empènyer a intentar millorar en tot. És el mateix i l’únic que demano també al meu equip i a la meva afició, temporada rere temporada, perquè em sembla just aquest tracte. És el mínim que ens hauríem d’exigir tots amb el futbol i les altres coses, tot i que només fos per provar-ho, per si de cas, els uns i els altres.