Preparar la postguerra

Sigui quin sigui el desenllaç de l’agressió russa a Ucraïna, avui encara molt incert, tot va apuntant a un alto el foc més aviat que tard. D’una banda, és necessari aturar la brutal intervenció militar i minimitzar les víctimes i, de l’altra, es fan cada vegada més evidents les limitacions ofensives i logístiques de l’exèrcit rus i la constatació que Vladímir Putin ha perdut a tots els fronts. Per això, cal anar pensant què cal fer després.

Independentment de si Rússia aconsegueix conquerir Odessa i establir un corredor entre Crimea i Transnístria, tallant l’accés d’Ucraïna al mar Negre, sembla clar que la continuïtat terrestre entre el Donbass i Crimea és una realitat, controlant totalment el mar d’Azov. En canvi, no és evident que el setge a Kíiv o Khàrkiv acabi en l’ocupació, tenint en compte l’enorme cost que això suposaria per a l’exèrcit rus, no només per les baixes pròpies, sinó per la seva incapacitat de mantenir l’ocupació per molt temps.

De moment, només podem especular, tot i que hàgim d’incorporar al futur immediat fets consumats que, lamentablement, Rússia voldrà mantenir. En qualsevol cas, una hipòtesi de retirada russa no és avui concebible, tot i que acabés circumscrivint la seva ocupació a Crimea, el Donbass i el mar d’Azov.

A partir d’un armistici, caldrà establir algunes premisses bàsiques.

La primera és que qualsevol decisió que afecti la sobirania i la integritat territorial d’Ucraïna, correspon exclusivament al seu govern legítim. Això implica que l’eventual neutralitat del país ha d’acceptar-se i assumir-se pels ucraïnesos i només per ells, igualment que qualsevol hipòtesi sobre Crimea o Lugansk i Donetsk.

La segona és que mentre no existeixi un acord entre Rússia i Ucraïna, i es mantingui una ocupació il·legal, la posició d’Occident s’ha de mantenir unida i ferma, incloent-hi la continuïtat de les sancions i el recolzament militar i polític a Ucraïna, així com el reforç del desplegament de l’Aliança Atlàntica. Sense oblidar la reducció de la dependència energètica, que s’ha d’accelerar.

La tercera és que l’única sortida duradora al conflicte passa per un canvi substantiu en la política de Rússia, renunciant a l’ús de la força. Això només es podrà produir si Putin desapareix de l’escenari i és substituït per dirigents disposats a assumir les regles del joc que, al seu dia, es van fixar a l’Acta de Hèlsinki, constitutiva de la CSCE (després transformada en l’OSCE, Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa), el 1975, en plena Guerra Freda.

El marc de convivència existeix i no pot ser cap altre que revitalitzar l’OSCE, que va funcionar satisfactòriament fins al 2008 (amb la intervenció russa a Geòrgia) i que va entrar en coma a partir del 2014, amb l’annexió il·legal de Crimea i l’ocupació d’una part del Donbass.

Els responsables del fracàs

Convé, al seu torn, recordar que l’esperit de Hèlsinki va impulsar la implementació dels tractats limitadors i de reducció d’armes nuclears i, després de la caiguda del mur de Berlín i la implosió de l’URSS, la posada en marxa del Consell OTAN-Rússia per al diàleg polític i la mútua informació en qüestions militars i de seguretat. 

La voluntat llavors era incorporar Rússia al món postsoviètic, mitjançant regles de joc comunes i sobre la base de la confiança i la transparència mútues. Aquesta voluntat va incloure el suport a la institucionalització democràtica i les reformes econòmiques que es van efectuar a Rússia i que no van arribar a quallar. La responsabilitat per aquest fracàs no va ser d’Occident, sinó d’uns dirigents russos que van propiciar la constitució d’oligarquies procedents de privatitzacions opaques, en l’època de Borís Ieltsin, i posteriorment per la concentració del poder a Putin i el seu cercle immediat, en un procés de creixent autoritarisme que ha cristal·litzat en una autocràcia amb vocació inequívocament totalitària.

Des de fa anys, s’observen, a més components revengistes, alimentats per un ultranacionalisme que reivindica la idea d’una gran Rússia eslava (basada en una història falsejada) i d’un perímetre de seguretat propi de la tradició tsarista i soviètica, que no reconeix sobiranies plenes dels Estats afectats.

Les preteses ‘raons’ russes són, doncs, espúries, incloent-hi l’argument d’una ampliació agressiva de l’OTAN que no va respectar els teòrics compromisos assumits durant la discussió sobre la reunificació alemanya. Entre altres coses, perquè l’OTAN es va obrir a nous països de l’antiga òrbita russa responent a la seva petició sobirana, perquè anhelaven una cosa tan elemental com la seva llibertat.

No obstant, sembla obvi i imprescindible que qualsevol marc de seguretat al continent europeu ha de comptar amb Rússia. Això només és plausible sense Putin, el destí del qual hauria de ser acabar jutjat per crims de guerra. Rússia podrà rebre garanties de seguretat sobre la base de garantir la dels altres.

Notícies relacionades

MAPA | Aquestes són les zones que està bombardejant Rússia a Ucraïna

Ara és temps de la infància

En aquest context, el debat sobre una arquitectura estable de seguretat a Europa és imprescindible a partir dels principis de l’OSCE i de l’esperit dels tractats de desarmament, així com la fixació de concessions recíproques que garanteixin la distensió i la consolidació d’un espai compartit de pau i seguretat.

Totes les guerres acaben en una postguerra. I tot i que es puguin guanyar les primeres, es poden perdre les segones.