L’estratègia i la tàctica de Putin

Des d’un punt de vista estratègic, Putin va explicar amb claredat el seu plantejament a la Conferència de Seguretat de Munic el 2007. Qui subscriu va tenir ocasió d’escoltar-s’ho personalment el llunyà 2002. El seu objectiu era la recuperació de l’autoestima del poble rus després de la derrota en la Guerra Freda i el col·lapse de la Unió Soviètica. Per a això, era fonamental recuperar la seva àrea d’influència, garantir un perímetre de seguretat, i allunyar qualsevol risc per a Moscou o Sant Petersburg. Els instruments a utilitzar serien l’energia i la força militar.

Churchill ja va advertir que, si Rússia era una endevinalla envoltada d’un enigma i embolicada en un misteri, la clau per interpretar-la era en exclusiva el seu interès nacional. I l’estratègia que va seguir Putin ha sigut coherent en aquest sentit. Si aconseguís l’objectiu de sotmetre Ucraïna, hauria recuperat l’espai europeu soviètic, amb l’única excepció de les repúbliques bàltiques.

La tàctica, per la seva banda, ha sigut doble: l’ús desacomplexat de la força militar –a Txetxènia, Transnistria, Ossètia del Sud i Abkhàzia, Nagorko Karabaj, Crimea, Donetsk i Lugansk, Síria, Líbia o el Sahel- i la recerca de la vulnerabilitat d’Europa i de l’OTAN, aguditzant els diferents interessos i debilitant els estats membres amb actuacions desestabilitzadores i l’ús creixent de la desinformació. Fins ara, li ha sortit relativament bé. La resposta occidental a les seves accions ha sigut timorata i no sempre resultat del consens entre aliats. Això l’ha animat a fer passos addicionals, a mesura que comprovava que no es traçaven amb nitidesa i de manera convincent línies vermelles.

Però tots els grans estrategs, sobretot si no estan sotmesos al control democràtic, acaben sobrevalorant la seva capacitat d’encert i són víctimes de la seva ambició. Els qui es creuen infal·libles és perquè perden el sentit de la realitat i cauen en el primer pecat capital: la supèrbia. Amb l’agressió a Ucraïna, Putin ha fet malbé els seus objectius estratègics i ha comès errors tàctics clamorosos.

Quant a l’estratègia, la voluntat de construir la «gran Rússia eslava» ha esdevingut la consolidació de la identitat nacional ucraïnesa i, al marge del resultat militar de la guerra, s’ha alienat els ucraïnesos per sempre. A la mínima oportunitat, renovaran l’aposta clara, europea i occidental.

Quant a l’objectiu de debilitar l’OTAN i el vincle atlàntic, l’efecte ha sigut just el contrari. L’Aliança Atlàntica ha ‘recuperat l’objecte social’, diluït i qüestionat després de la Guerra Freda. En a penes uns dies, hem passat de la ‘mort cerebral’ a una vitalitat i vigència extraordinàries.

Si parlem de la Unió Europea, ‘menyspreada’ durant la crisi, en lloc d’aguditzar les divisions internes, Putin ha aconseguit que la UE entengui que, per sobreviure, ha d’aprofundir en una política comuna exterior, de seguretat i defensa i, no menys important, en una política energètica comuna que redueixi la dependència de Moscou, cosa que deixa Rússia en situació de màxima debilitat. Putin ha aconseguit, a més, que Turquia abandoni les seves ‘vel·leïtats’ i s’alineï clarament amb l’OTAN.

Finalment, el president rus ha perdut la batalla de la propaganda –el relat– i ha aconseguit ser, en paraules de Joe Biden, un autèntic «pària internacional». Ni tan sols la Xina ha recolzat la invasió, ha mostrat la seva incomoditat i ambigüitat i s’ha ofert com a mediadora. És tal el rebuig que, quan sigui possible, el destí de Putin i el seu entorn és enfrontar-se –si continuen vius– a la justícia internacional i respondre per crims de guerra.

Més enllà de l’enfonsament de la seva estratègia, els errors tàctics han sigut també clamorosos. N’hi ha prou com a exemple amb la infravaloració de la capacitat de resistència d’Ucraïna, liderada pel president, Volodímir Zelenski, qui ha sabut interpretar el poble fins i tot a risc de la seva vida. L’Exèrcit ucraïnès està responent d’una manera molt més eficaç que la prevista, i amb la moral pròpia de qui sap que està combatent pel seu país, per la seva llibertat i per la seva vida.

La subestimació de les capacitats ucraïneses ha vingut acompanyada d’una sobrevaloració de les forces. El mediocre balanç de la superioritat aèria russa, els errors logístics, així com la deficient preparació dels plans d’invasió, l’ús d’armament obsolet, la intercepció de les comunicacions i la moral baixa d’unes tropes de lleva que no saben per què lluiten són algunes mostres evidents.

Notícies relacionades

¿És possible un canvi a Moscou?

Ara és temps de la infància

I ‘last but not least’, Putin ha menyspreat l’efectivitat real de les sancions aplicades per Occident per castigar la capacitat de la feble i endarrerida economia russa. Els ciutadans russos ho passaran molt malament, i en algun moment reaccionaran contra el responsable de la catàstrofe. Putin es troba en un autèntic carreró sense sortida. Per això l’amenaça nuclear.

En definitiva, amb la decisió d’envair criminalment i il·legalment Ucraïna, Putin ha fet completament malbé l’estratègia desenvolupada en dues dècades, i ha comès errors tàctics de primera magnitud. Al final, ha mostrat ser un mal estrateg i un tàctic encara pitjor.