¿Urgent? ¿Important?

Vaig anar a la manifestació de suport als treballadors acomiadats de Betevé i en defensa dels programes culturals cancel·lats. Tampoc ens hauria de sorprendre que un govern municipal que celebra com un èxit de la ciutat que el Primavera Sound se’n vagi a Madrid sigui còmplice de la liquidació de programes culturals emblemàtics. Però que no ens sorprengui no vol dir que no ens neguitegi aquest menyspreu institucional per la cultura i la informació dels barris. El que ja resulta més difícil de qualificar, si hom vol mantenir la bona educació, és la maniobra de contraprogramació perpetrada per Barcelona en Comú que, en la millor tradició de la dreta a la que diu combatre, va organitzar corre-cuita a la mateixa hora i en el mateix lloc una manifestació amb el clàssic #noalaguerra.

I allà ens vàrem trobar les dues manifestacions, en una convivència tan educadament exquisida com perversament inevitable. En un moment determinat se’m va acostar una noia -no sabria dir si russa o ucraïnesa- i em va preguntar què passava davant de l’ajuntament. Li vaig explicar breument el motiu del suport a betevé i, quan vaig acabar, amb una mirada que traspuava una tristesa infinita, em va dir: però si això nostre és més urgent i important... Quan tot havia acabat, mentre menjàvem un frankfurt d’un d’aquests minúsculs negocis aliè a disrupcions i reinvencions i que resisteix covids i crisis financeres, vèiem les escorrialles de les dues manifestacions, grupets de converses alienes les unes a les altres.

Notícies relacionades

El conflicte laboral a Betevé s’agreuja per l’amenaça de nous acomiadaments

Sergi Vicente, director de Betevé: «Si no hi fem res, la cadena podria desaparèixer»

¿Què és avui l’urgent, l’important? El que tenia al davant és la imatge precisa d’un món en el que se solapen urgències i importàncies, l’una darrera l’altra sense criteri ni diferenciació. Els moralistes de dretes i d’esquerres sempre tenen judicis ràpids a aquesta mena de barreges indiscriminades. ¿Qui pot jutjar i decidir sobre la bondat i la prioritat d’urgències i importàncies, sobretot si no forma part dels directament afectats? ¿Qui pot ser tan poca-vergonya de contraposar urgències i importàncies quan totes elles amaguen dolor, incertesa i impotència? No les estic posant al mateix nivell, ni les faig mútuament excloents. Les faig part d’un món que barreja tota mena pancartes per a que la gent es desfogui en un poti-poti d’urgències i importàncies que impedeix compartir lluites i construir criteri. Com va dir aquell, al final ja ni nosaltres sabem si som dels nostres.

El que cada cop més tenen en comú aquests poti-poti és la por. Ens endinsem en un món on, com més va, dirigir i governar consisteix en gestionar la por i gestionar mitjançant la por. No és que el que et proposo sigui gaire engrescador, però és que l’alternativa fa por. Accepta’m a mi i el que t’ofereixo, perquè l’alternativa només pot ser pitjor, i sortiràs perdent. El futur com a amenaça, aquesta és la clau en la que ens anem instal•lant. El món se’ns fa més aspre, la vida més difícil i el cor se’ns encongeix. Però el que no podem perdre és la connexió amb allò que fa que la vida valgui la pena de ser viscuda. Perquè quan el futur esdevé una amenaça només tenen futur els que viuen explotant la nostra por.