¿Què fa Messi a París?

Tots som una mica culpables a l’hora de veure en què ha quedat Leo Messi. ¡Compte, que no em fa cap peneta!, simplement expresso la meva sensació, el meu convenciment, que alguna cosa vam fer malament entre tots perquè aquest nen que va arribar amb tan sols 12 anys i va firmar el seu primer contracte en un tovalló de paper, no fos capaç de saber, de percebre, d’endevinar, als 34, que no s’hauria d’haver mogut mai del bressol que el va gronxar de petit i li ho va proporcionar tot, tot, per ser ‘D10S’, almenys el futbolístic.

Aquell burofax

El seu pare, els seus germans, els seus representants, els seus assistents, els seus advocats, el seu entorn comercial, professional, insisteixo, no el casolà, els periodistes que evitaven la crítica per poder tenir opció a comptar, algun dia, amb una entrevista cara a cara, els presidents que va tenir al Barça, tots, li van permetre creure’s molt més del que era. Fins i tot ell va pensar que podia escriure un burofax, enviar-lo fora de termini i abandonar, així, des de l’habitació de la planxa, el club, l’escut, la samarreta, l’afició, que li estava pagant 138 milions d’euros per temporada.

Tothom es preguntava què seria del Barça quan marxés Leo Messi i, de sobte, coincidint en el temps (23.01 hores, del 9 de març del 2022), el món que va admirar, que va idolatrar, ‘la Pulga’ es va despertar del somni etern i va descobrir que (tot i que perdi) aquest déu ja té hereu i es diu Kylian Mbappé. I el Barça, de la mà de Xavi Hernández, ha aconseguit que més, molts més, d’una dotzena de futbolistes, bons, correctes, no déus (o no encara), formin un equip que, amb certs retocs, pot tornar a entusiasmar la gent blaugrana.

Canvi de món

Repeteixo (i és la meva opinió molt personal), l’error va ser de tots i, també, sí, del mateix Leo Messi, que no va saber valorar, ni ell ni aquells que tenen influència en els seus pensaments i decisions, que com a Barcelona, Castelldefels, el Barça, l’escola dels seus nens, aquestes dues taules d’aquests dos estimats restaurants de ‘Castefa’ que sempre estan reservades «per si se’ls acut anar-hi a dinar», aquest poble que el deixava passejar sense demanar-li ni autògrafs ni ‘selfies', eren el seu món, la seva vida, el seu hàbitat, el lloc on exercir màgia.

No parlem de diners (recordo el pare dir moltes vegades sobre algú molt ric: «És tan pobre que només té diners»), ni de fama, glòria, títols, vitrina. Parlem de felicitat, de veure créixer els teus fills feliços, de ser agraït, de viure allà on t’estimen tot i que tu hagis convertit aquest entorn en la teva petita Rosario. I parlem, sobretot, de començar a jugar un altre rol, que no sigui el de ‘D10S’, sinó el de mestre, tutor, professor, guia.

I aquest hauria pogut ser el paper de Leo Messi en el nou Barça. Al vestidor i al camp, dins i fora de la gespa. Però per exercir aquest paper cal tenir un punt d’humilitat real, autèntica, certa. I pot ser, sí, que, en la intimitat de casa seva, al costat d’Antonella i els seus fills, Messi pensés així, que estigués convençut, que mai, mai, trobaria un lloc, ni tan sols a la seva Argentina natal, on viure i jugar envoltat de tanta felicitat. Però els que manegen els seus comptes tampoc van reflexionar així.

Comiat dolorós

I, a sobre, algú va pensar al Barça que podien prescindir de Messi i fins i tot guanyar partits sense ell. Aquest va ser el problema, potser, de tots, que només pensem en el Messi guanyador, en el futbolista que s’havia convertit en el salvador, tantes i tantes vegades, d’un Barça necessitat dels seus gols, de les seves gestes, de les seves proeses, de la seva màgia. I ningú, començant pels presidents i els executius de categoria, va reflexionar sobre el fet que aquell nen que va arribar amb un tovalló sota el braç i necessitat d’injeccions caríssimes per créixer, formava part de l’escut.

En el fons, ni tan sols ell creia que formava part d’aquest escut. Ho sento, però no crec que Joan Laporta faci bé a vanagloriar-se, fa tot just 48 hores, d’haver provocat la sortida de Leo Messi del Barça. Ningú hauria d’estar orgullós d’una operació així.

Notícies relacionades

Tornada al camí europeu

Abascal perd el seu banquer

Leo Messi se’n va anar plorant. No sé si ahir a la nit va tornar a plorar a les catacumbes del majestuós i triomfant Santiago Bernabéu, però el dia del seu adeu sí que el vam veure plorar. I no perquè deixés el futbol, no. Va plorar perquè deixava la seva vida a Barcelona, la que fins i tot ell pensava que podia deixar enrere.

I, no, hi ha vides que no es construeixen amb diners. ¡Ni tan sols els equips de futbol es construeixen amb diners!