Llançagranades de fàcil maneig Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Espanya envia armes als aficionats a la guerra
Ja que el Govern espanyol es divideix entre els que volen enviar armes a Ucraïna i els que no, s’ha optat per la solució salomònica d’armar gent sense experiència, perquè almenys no matin gaire
Llegeixo als papers que Espanya enviarà a Ucraïna llançagranades de fàcil maneig, «pensats per a persones sense experiència en armes». Suposo que això significa que els enviaran sense munició, que és la forma més segura que algú sense experiència en el seu maneig utilitzi una arma, no sigui que sense voler disparin al seu propi Exèrcit –un agafa un llançagranades del revés i no se n’adona fins que no ha disparat cap enrere– i tinguem un incident diplomàtic. O tal vegada són llançagranades de fusta, que també són inofensius, pesen menys i són molt més adients per a tota mena de persones, fins i tot dones i nens. Sigui com sigui, Espanya fa bé, com sempre, ja que, si es tracta de fer costat a Ucraïna sense que es noti gaire per no dividir més el govern, millor enviar armes per a amateurs, de les que a penes maten.
–Vostè apunti pel visor, i quan tingui l’objectiu a tir digui ‘pum’.
Els ucraïnesos sense experiència en armes deuen estar esperant impacients el comboi procedent d’Espanya, l’únic país que ha reparat en ells. La resta d’estats es limiten a remetre armes a l’Exèrcit, com s’ha fet tota la vida, i no pensen en modistes, professors, perruqueres, jubilats i encofradors, que també tenen dret a participar en la guerra. Només Espanya té en compte els aficionats que, si no a temps complet, tal vegada a la sortida del treball feina vulguin llançar una granada contra un tanc.
-¡Bang!
-¿Com que ‘bang’? ¡Això no és un revòlver, és un llançagranades! Faci el favor de dir ‘pum’. I no apunti allà, que aquest tanc és dels nostres. Sort que és una arma espanyola.
Ja que el Govern espanyol es divideix entre els que volen enviar armes a Ucraïna i els que no –més Irene Montero, que va a la seva i s’indigna perquè ‘arma’ és nom femení–, s’ha optat per la solució salomònica d’armar gent sense experiència, perquè almenys no matin gaire. Amb aquest sistema, a més, el govern es confirma com un dels que més lluita per la igualtat, ja que es tracta d’armes que pot usar tota la família, des de l’àvia fins al nadó. I també per la conciliació familiar, ja que un dia pot sortir a disparar el marit, i al següent l'esposa mentre aquell es queda a cura dels nens, que una ja està farta que, amb l’excusa d’anar a llançar granades, el molt tarambana torni cada dia a casa de matinada i fent olor de vodka.
-Ho veus, Irene, una guerra ideal de la mort per a tu.
-Doncs ho sento, Pedro, però nosaltres estarem en contra fins que «un llançagranades» no passi a dir-se «una llançagranades».
Deixant a part aquests petits desajustaments que ja es resoldran, és un fet que, gràcies al Govern espanyol, els cartells de «No es requereix experiència» no es llegiran només en les ofertes de treball d’operador telefònic, sinó que també les guerres estaran obertes a qualsevol que vulgui llaurar-se un futur en elles, encara que la seva experiència es limiti a guanyar un osset de peluix en el tir al blanc de la fira.
Iniciatives com l’espanyola fan que quedin enrere els temps en què per anar a la guerra feia falta ser cavaller. O aquells altres en què es requeria ser militar professional, quan, com passa amb el futbol, el professionalisme ha acabat amb el romanticisme de les guerres, ara cada soldat lluita per diners, sense sentir els colors ni res. La democratització de la guerra, això sí que és un signe de civilització. Almenys així no es baralla el Govern.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
