Pros i contres Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Abans de res, un poeta: Pasolini, 100 anys

ARCHIVO

Aquest dissabte farà 100 anys que va néixer Pier Paolo Pasolini, assassinat el dia dels morts de 1975 a la platja d’Ostia. Parlo de morts perquè va ser en el seu funeral, a Roma, on millor es va definir la personalitat de l’home que, encara ara, és un far intel•lectual i moral. No pas solament pel que va dir o va fer, pel que va criticar i pels racons de foscor que va il•luminar, sinó sobretot per una condició quasi sagrada, la de poeta. Així ho va cridar Elsa Morante davant del fèretre i així es va expressar Alberto Moravia en el parlament que li va dedicar el 5 de novembre. Un discurs curt i insurgent, trist i reivindicatiu.

“Abbiamo perso prima di tutto un poeta”, va dir, i després va afirmar que no n’hi ha tants al món, que només en neixen tres o quatre cada segle. I que Pasolini, va afegir, serà dels pocs que comptaran com a tals. Aquesta idea nuclear és la que explica el Pasolini que avui commemorem. Més enllà de tot, el seu és un mestratge que es fonamenta en una actitud que encara és vigent. La de l’home “que ha viscut en una lírica, com tots els obsessos”, com ell mateix va escriure. El poeta que camina “entre l’esperança i la vella desconfiança” cap a les cendres de la tomba de Gramsci.

Inicia sessió 0 Comentaris