Guerra a Ucraïna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La seva guerra, els nostres diners

Si els tancs de Putin han entrat fins a Kíev, no és només perquè és un malvat. És també perquè l’hi hem permès, i perquè ja fa temps que deixem que els seus oligarques ens comprin. Potser perquè el que ens importava no era la seva guerra, sinó els nostres diners

3
Es llegeix en minuts
La seva guerra, els nostres diners

Putin és el Mal, ¿però què hem fet nosaltres per parar-lo? Res exemplifica millor les debilitats i contradiccions d’Occident que l’humiliant logo de Gazprom, que fins aquest dilluns exhibia la UEFA a la seva pàgina web. Putin entra a Ucraïna, mata innocents i enfonsa la vida de milions de persones, però a Europa li costa fer una cosa tan bàsica com desconnectar el futbol dels seus diners. La història de Gazprom és en realitat la que probablement millor defineix els titubejos de l’estratègia europea davant l’avanç d’un boig a les portes de les seves pròpies fronteres. Gazprom es va fundar el 1989 com a resultat de la privatització de l’empresa de gas estatal, i va ser un dels incomptables robatoris que van perpetrar les elits russes a un Estat fallit després de l’ensorrament de la Unió Soviètica. Quan els oligarques ja li havien tret tot el suc, va ser renacionalitzada parcialment per Putin, que la va convertir llavors en la gran eina de la seva política interior i exterior. Gazprom és, des de fa anys, una fabulosa màquina de fer diners (només el 2021 va guanyar la barbaritat de 18.000 milions d’euros) i dona feina a més de 450.000 persones. Curiosament, un dels seus empleats és l’excanceller alemany, Gerhard Schröder, que en el dia d’avui continua cobrant 600.000 euros anuals només per formar part del seu consell directiu. És més que probable que Putin li agraís així el crèdit de més de 900 milions d’euros a Gazprom que, sent ell canceller, va autoritzar el Govern alemany. També s’entén millor per què Schröder va fer Alemanya dependent del gas rus (actualment, suposa el 35% del total alemany), i s’entén menys per què ningú va fer cas del president ucraïnès, Zelenski, quan fa ja uns mesos advertia que el gasoducte Nord Stream era una «inigualable arma política».

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En els últims dies, Alemanya ha anunciat solemnement l’enviament de 500 míssils perquè Ucraïna es pugui defensar del maligne Putin, però el Govern alemany guarda un vergonyant silenci sobre què pensa fer amb un excanceller que s’enriqueix després d’haver-lo afavorit descaradament durant el seu mandat. El mateix es pot dir de Boris Johnson, que s’ha passat els últims dies gesticulant, fent-se l’escandalitzat i fins i tot gravant missatges patriòtics en ucraïnès, però ha permès que el magnat Roman Abramovich fingís que deixava el control del Chelsea cedint-lo a una fundació per evitar una possible intervenció: la fortuna d’Abramovich és una de les tantes que han colonitzat la City londinenca i han convertit la capital britànica en el que ja es coneix com a Londongrad, el lloc on dipositen les seves fortunes, amb les quals per descomptat compren voluntats polítiques i expandeixen la seva influència. Només així s’explica per què la resposta d’Europa davant la barbàrie de Putin és més teatral que efectiva: ni tan sols s’ha proposat expulsar els ambaixadors russos. S’ha fet el paperot de congelar uns suposats comptes de Putin i Lavrov (dels quals no teníem notícia) i s’anuncia a so de bombo i platerets que se censurarà l’emissió de la cadena russa RT, una coerció de la llibertat d’expressió que no serveix de gairebé res i que per cert firmaria el mateix Putin. Perquè el relat dominant que hem arribat fins aquí només perquè Putin és un malalt amaga cínicament que molts polítics i empresaris han viscut, i viuen, dels seus diners. Si els tancs de Putin han entrat fins a Kíev, no és només perquè és un malvat. És també perquè l’hi hem permès, i perquè ja fa temps que deixem que els seus oligarques ens comprin. Potser perquè el que ens importava no era la seva guerra, sinó els nostres diners.