La seva guerra, els nostres diners

En els últims dies, Alemanya ha anunciat solemnement l’enviament de 500 míssils perquè Ucraïna es pugui defensar del maligne Putin, però el Govern alemany guarda un vergonyant silenci sobre què pensa fer amb un excanceller que s’enriqueix després d’haver-lo afavorit descaradament durant el seu mandat. El mateix es pot dir de Boris Johnson, que s’ha passat els últims dies gesticulant, fent-se l’escandalitzat i fins i tot gravant missatges patriòtics en ucraïnès, però ha permès que el magnat Roman Abramovich fingís que deixava el control del Chelsea cedint-lo a una fundació per evitar una possible intervenció: la fortuna d’Abramovich és una de les tantes que han colonitzat la City londinenca i han convertit la capital britànica en el que ja es coneix com a Londongrad, el lloc on dipositen les seves fortunes, amb les quals per descomptat compren voluntats polítiques i expandeixen la seva influència. Només així s’explica per què la resposta d’Europa davant la barbàrie de Putin és més teatral que efectiva: ni tan sols s’ha proposat expulsar els ambaixadors russos. S’ha fet el paperot de congelar uns suposats comptes de Putin i Lavrov (dels quals no teníem notícia) i s’anuncia a so de bombo i platerets que se censurarà l’emissió de la cadena russa RT, una coerció de la llibertat d’expressió que no serveix de gairebé res i que per cert firmaria el mateix Putin. Perquè el relat dominant que hem arribat fins aquí només perquè Putin és un malalt amaga cínicament que molts polítics i empresaris han viscut, i viuen, dels seus diners. Si els tancs de Putin han entrat fins a Kíev, no és només perquè és un malvat. És també perquè l’hi hem permès, i perquè ja fa temps que deixem que els seus oligarques ens comprin. Potser perquè el que ens importava no era la seva guerra, sinó els nostres diners.