‘Alea iacta est’

La forma que està triant Pablo Casado d’abandonar la presidència del Partit Popular està entelant el poc respecte que encara li poguessin tenir els seus militants, els seus dirigents i els seus votants o simpatitzants. Aquesta agonia no pot respondre a cap altra cosa que a un càlcul personal, una manera de guanyar temps no se sap per a què o per a qui. És en tot cas un error, un error més, un error garrafal. Pot ser comprensible que Casado vulgui guanyar aquell temps per posar en evidència qui ell va consagrar a la presidència de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que ha fet un ús d’aquesta crisi més propi d’una líder populista que d’una aspirant a dirigir un dels partits que pot governar Espanya. Aquesta set de venjança és políticament inacceptable perquè les accions d’Ayuso no han fet altra cosa que aprofitar els errors de Casado, no crear-los.

Aquesta mena de dimissió per etapes, buscant recolzaments per a no se sap quina estratègia, no fa més que debilitar el PP, com a estructura i com a marca, endinsar-se en les divisions internes i afavorir els seus adversaris. Alfonso Fernández Mañueco està afrontant les negociacions per formar govern a Castella i Lleó en les pitjors condicions possibles, no només pels resultats d’unes eleccions que no necessitava, sinó perquè cada reunió amb els seus possibles socis i aliats queda bombardejada pel soroll que emet la seu nacional del PP. Juan Manuel Moreno Bonilla ha d’administrar la convocatòria d’eleccions a Andalusia sense saber en quin moment està el seu propi partit. I no diguem l’estupor que pot causar a Europa que el segon partit del quart país de la UE estigui jugant al pòquer mentre Putin desafia Occident. Aquest espectacle només serveix perquè Vox s’engreixi electoralment sense necessitat ni tan sols de publicar un tuit, menys encara d’explicar quines serien les seves polítiques o les seves propostes. També el PSOE guanya amb aquest desgavell, encara més si el que s’acaba imposant en el PP és el populisme.

Casado sap que els daus ja estan tirats. Els membres del seu equip van dimitint a comptagotes –l’últim, Teodoro García Egea–, els barons territorials ja li han dit el que li havien de dir, Ayuso ja sap que ser l’antagonista de Casado no és suficient per convertir-se en protagonista, Alberto Núñez Feijóo ja no renega de la responsabilitat que ha d’assumir. Aquest és el quadro que només els incondicionals poden intentar pintar d’una altra manera a l’actual president del PP. La partida es va acabar el cap de setmana passat. No hi ha temps ni energies per a cap contraatac. Seguir en aquesta trinxera no és acceptable, sobretot per a una persona que encara és jove i que necessita algun tipus de futur polític o més aviat professional. El PP ha de completar la catarsi i fer-ho al més aviat possible de la mà d’un personatge com Feijóo, que a Galícia ha sabut recuperar la unitat del seu partit, obrir les seves fronteres ideològiques sense perdre els seus principis i superar la força de les seves pròpies sigles. I fer-ho sense l’ombra de la corrupció que ha sacsejat la formació en altres comunitats. El PP ha tancat en fals les seves successives crisis vinculades als casos de corrupció. Ara és el moment de fer taula rasa d’aquell passat. Feijóo sembla tenir les condicions per afrontar aquests reptes. Casado ho sap i Ayuso ho sap. No s’ha d’esperar, doncs, gaire més que donar l’oportunitat a la militància perquè el ratifiqui en un congrés sense intrigues de l’aparell de Génova.