Crimea és la clau per evitar la guerra

Les dues províncies es van alçar en armes el 2014 després de la revolució de l’Euromaidan que va fer caure de la presidència Víktor Ianukóvitx. Va ser la resposta del Kremlin a la sortida del poder dels oligarques prorussos que havien enviat a Ucraïna després de la voladura de l’URSS. Es troben sota el control de la milícia Nova Rússia. No fa falta que els digui qui n’és el cap. Són la carta de Putin a la partida d’escacs que manté amb els EUA.

El Pacte de Varsòvia encapçalat per l’URRS va acumular mig milió de soldats per envair Txecoslovàquia el 1968, un país 4,7 vegades més petit que Ucraïna. Els EUA xifren en prop de 190.000 les tropes russes desplegades a prop de frontera ucraïnesa. No semblen suficients per a una invasió total, però ajudarien en una eventual secessió de Donetsk i Lugansk. També serveixen per fer creïble qualsevol amenaça.

Rússia se sent superpotència, reclama respecte. Creixen els senyals contradictoris en una fase en què prioritza la sobreactuació. Biden i l’OTAN també volen que la seva amenaça resulti creïble. No van enviar tropes perquè Ucraïna no és part de l’Aliança Atlàntica, però hi hauria sancions econòmiques sense precedents, que inclouen l’expulsió de Rússia del sistema SWIFT, que deixaria els bancs russos en coma.

Règims repressors

Per a la dreta nacionalista russa, en què milita Putin, el Rus de Kíev –primer regne ortodox creat a Europa en 882– és el bressol de la nació russa. Té el mateix simbolisme que Kosovo per als ultranacionalistes serbis. Que Ucraïna entri a l’OTAN, a més de les qüestions de seguretat, és un assumpte emocional. Aquesta setmana el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va reconèixer que potser la pertinença a l’Aliança sigui un somni inabastable.

La història no afecta només Rússia, també tenen memòria els països de l’Est d’Europa que van patir règims repressors protegits per l’URSS. Per als tres bàltics i Polònia va ser urgent entrar a l’OTAN, per a era ells era la garantia que no serien envaïts.

Putin tem que una Ucraïna dins de l’OTAN reclami Crimea de tornada, fins i tot que intenti reconquistar-la. Aquest és l’altre territori de negociació.

Rússia va envair Crimea el 2014 i immediatament va celebrar un referèndum. Òbviament, va sortir sí a l’annexió. Moscou no podria permetre que Crimea caigués en mans de l’OTAN. En aquesta península té la seva base naval principal al mar Negre. Crimea va ser una conquesta de Caterina de Rússia al segle XIX, guanyada a l’imperi otomà. Va acabar dins de les fronteres d’Ucraïna el 1954 per una ocurrència de Khrusxov, que la hi va regalar quan tots formaven part de l’URSS.

Integritat territorial

Per a Moscou, Crimea és innegociable. Malgrat les protestes internacionals tots entenen que es tracta d’un cas diferent. Podria formar part d’un pacte a diverses bandes: que Ucraïna admeti la sobirania russa a canvi que Moscou accepti la integritat territorial ucraïnesa a les fronteres actuals. La qüestió de l’OTAN podria quedar congelada.

Darrere de la partida evident, n’hi ha una altra, la que deslliura els EUA contra la Xina, en què els interessos de la UE no coincideixen amb els de la Casa Blanca. A Washington preocupa la nova ruta de la seda que impulsa Pequín perquè li roba «mercat» al comerç mundial.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La crisi d’Ucraïna és un avís per a Europa. ¿Serveix l’OTAN als seus interessos en un món que ha deixat de ser bipolar? ¿No hauria d’impulsar la UE unes forces armades pròpies, fora de l’Aliança? ¿No és hora d’una independència real, sense tutelatge dels EUA, que ens considera un territori vassall per derrotar els nazis el 1945?

Alguns simpatitzants de l’esquerra espanyola continuen oscil·lant entre la nostàlgia del comunisme i l’antiatlantisme del segle XX. Els resulta difícil acceptar que Rússia és l’agressor des del 2014, com ho va ser Slobodan Milosevic als Balcans. Les persones que defensen a Rússia el que defensa l’esquerra a Europa són a la presó, morts o silenciats. Hauríem de reiniciar el sistema operatiu mental una vegada cada deu anys. Tot i que sigui només per deixar parlar des d’eslògans buits.