Víctimes sense empatia

Notícies relacionades

Me Too a la universitat: més de 25 professores denuncien assetjament i violència masclista

Ferran Adrià i Rigoberta Bandini brillen en una nit d’estrelles

El feminisme, una vegada les salva a través de lleis o recursos, no exigeix que es facin d’un ‘club’. Perquè no totes arriben com a víctimes pel mateix camí. Algunes arriben a través d’associacions feministes on demanen ajuda i es consciencien, d’altres no. Algunes ho fan en solitari. D’altres arriben a cases d’acollida i de recuperació, on assumeixen que la seva realitat no és individual, sinó col·lectiva. Que la seva experiència no és única, sinó que està connectada amb altres casos, amb una base comuna malgrat les diferències. Aquestes són les dones que parlen amb altres, s’enforteixen escoltant altres experiències, les que no es jutgen entre elles, les que s’alegren si una companya guanya en els tribunals perquè entenen que és un assoliment per a totes, i les que recolzen les que no guanyen i encara són revictimitzades.

Per això, en aquesta feina, he rebut missatges de més d’una víctima (no feminista) demanant que no les compari amb d’altres perquè «jo, jo, jo, jo». I suposo que, algunes vegades, és una desesperació de supervivència si estan lluitant en els tribunals. Però, quan ja hi ha sentència a favor, revelo que aquesta falta de feminisme les allunya de la veritat. Potser és que quan són supervivents ja no recorden que van ser víctimes i fugen d’aquell passat, però aquest «jo» fa que individualitzin i deshumanitzin les que continuen esperant una resposta. En resum: no deixen de ser víctimes perquè no tinguin empatia, però no hi podrem comptar per ajudar les altres.