Protecció del sector Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Nova llei del cine
El setè art és indústria, és cultura i és identitat. Cada un d’aquests aspectes ha d’estar recollit en el nou marc legal que encara ha de ser aprovat
12256627 59
La principal novetat de l’avantprojecte de la llei del cine i de la cultura audiovisual que acaba de presentar el Govern central és justament l’addició de la segona part, que la defineix des d’un context més ampli que el previst en l’actual legislació, del 2007. Al mateix text de la normativa que ara iniciarà una ronda de contactes amb els representants del sector per retornar al Consell de Ministres més tard, es reconeix que «a causa de l’envergadura dels canvis resulta imprescindible comptar amb un marc normatiu que entengui les noves dinàmiques». Els canvis es refereixen, bàsicament, a la irrupció de les plataformes en ‘streaming’ i de nous models de consum, des del ‘boom’ de les sèries a canals i finestres d’estrena diferents de les habituals sales de projecció. La llei reconeix que «l’activitat cinematogràfica i l’activitat audiovisual constitueixen una unitat», i actua en conseqüència, amb l’afany de protegir les indústries del sector tant a escala nacional com internacional i amb la idea d’alinear-se amb la normativa europea que insisteix a potenciar un notable percentatge tant de producció com d’exhibició pròpia per fer front a la influència anglosaxona. Un doble enfocament, de protecció econòmica i cultural, que també hauria de ser present en el cas d’Espanya quant a la diversitat cultural espanyola. Defensar aquesta diversitat potenciaria una riquesa creativa que ha donat sobrades mostres de gran qualitat, com constata, sense anar més lluny, l'Os d'Or de la Berlinale atorgat aquest dimarts a la pel·lícula de la directora catalana Carla Simón 'Alcarràs'.
El món del cine és un dels que més s’han vist afectats per l’impacte de la pandèmia. Tot i que aquesta futura legislació està pensada a llarga distància, amb la promesa de concrecions en diferents reglaments que han de posar al dia escenaris que encara s’han de dibuixar, el cert és que les xifres recents no són gens encoratjadores. Anteriorment a la pandèmia, el cine espanyol disfrutava d’una quota de mercat del 25% que ara s’ha vist reduït al 16% i, malgrat que la situació sanitària va millorar el 2021, la xifra total recaptada (uns 40 milions) va ser pràcticament la mateixa que l’any anterior.
La nova legislació, per si sola, no pot fer front a aquest descens, però sí marcar una política de cert proteccionisme dins dels límits marcats pel mercat únic, en la línia que també s’inscriu l’altra llei important del sector, la llei general de comunicació audiovisual, ja en tràmit parlamentari. Contenen, totes dues, obligacions dirigides a les grans plataformes, com la de compartir les seves xifres d’audiència o la reserva d’un percentatge dels seus ingressos (un 5%) per a la producció nacional. A més, les ajudes al sector es xifren, segons el Ministeri de Cultura, en 101,7 milions d’euros (davant els 70 de l’exercici anterior), amb els ingressos provinents dels fons europeus de recuperació, i amb subvencions repartides aquesta vegada entre els diferents actors del món audiovisual. Alhora, la llei incideix en el suport a l’anomenat ‘cine independent’, que rep un reconeixement amb incentius específics i la promoció dels projectes multilaterals, un detall que, com recordava fa uns dies Isaki Lacuesta a la Berlinale, és decisiu per equiparar-se amb els estàndards europeus.
L’avantprojecte posa èmfasi en les diferents baules de la cadena, potenciar la protecció i difusió del patrimoni cinematogràfic, incentivar les sales que programin films allunyats de les ‘majors’, enrobustir polítiques de sostenibilitat i fomentar la igualtat i el diàleg amb els afectats. El cine és indústria, és cultura i és identitat. En un món globalitzat, enfortir aquests àmbits amb un marc legal consistent i amb projecció de futur era un pas necessari.
