El càstig mediàtic a Rivera

El final de la relació laboral amb Martínez Echevarría, que el va contractar com a advocat estrella i a través d’un ‘headhunter’, ha arribat a ser notícia tant en les pàgines polítiques com en les socials.

Tres idees, més interessants per a la política que per al seu litigi legal, han flotat en aquesta ruptura: la primera, que Rivera ha reclamat una indemnització per a un treballador per sobre del que ell defensava com a diputat; la segona, que com a advocat només va ser un becari; i la tercera, que era un gandul. Totes tres han sigut utilitzades pels qui van ser els seus enemics polítics com a argument en tertúlies i anàlisis ràpides donant per bona la tesi del bufet, que les seves raons tindria.

L’independentisme ha sigut el primer. Albert Rivera pot ser considerat l’enemic número u del procés, que va aconseguir que la seva formació es convertís en la més votada en aquelles eleccions del 2017, després de la famosa consulta de l’1 d’octubre. Així va ser, tot i que després convertís aquesta victòria en cendres.

El PSOE també ha aprofitat la informació en contra seu. El mateix Rivera va comprovar com, després de fer-se pública la notícia, més de 20 dirigents socialistes regionals burxaven en la informació amb alertes a les xarxes de tot tipus.

Igual que el centredreta, preocupat per una jugada que pogués facilitar la seva tornada a l’arena política, just en un moment en què està desconcertat a la recerca d’una tesi ideològica que sigui moderada però contundent.

Aquestes tres idees força que s’han consolidat tenen els seus costats borrosos. La primera és que el contracte que tenia Rivera amb el bufet era mercantil. Així que és difícil una indemnització per dies a la qual sí que estan obligats els contractes laborals. Allò que van firmar Martínez Echevarría i Rivera marca unes obligacions i deures. Hi residirà la contesa judicial si, al final, entren en una sala per dirimir-ho davant un jutge.

La segona és que van contractar un líder polític amb experiència, però que va tenir més recorregut que ser només becari. El seu pas per La Caixa no va ser en pràctiques. Potser era un mal advocat, però va entrar a treballar a l’entitat financera amb 24 anys i al cap de poc temps va superar unes oposicions internes a les quals es van presentar uns 200 empleats.

El seu cap va ser Sebastián Sastre, en aquella època responsable dels serveis jurídics de l’entitat i que, posteriorment, va arribar a ser magistrat de la Sala Primera del Tribunal Suprem. En una entrevista publicada a la web professional ‘Confilegal’ parla de Rivera com d’una persona amb el cap ben moblat i brillant, a més d’especialista en protecció de dades, amb qui va treballar quatre anys.

La tercera idea és la d’estar davant un professional poc actiu. Aquesta qüestió és interpretable i està relacionada amb els objectius previstos. Malgrat això, Rivera és conegut per una hiperactivitat continua, gairebé obsessiva, que mostra en els seus habituals moviments. En la filosofia aiurvèdica el seu ‘dosha’ seria el d’un home ‘pitta’. O sigui, el que no pot estar quiet. Aquesta ha sigut la resposta de molts dels seus amics al conèixer el motiu argumentat pel despatx sobre la seva ruptura laboral.

Els seus pròxims asseguren que està bolcat a posar en marxa aquest nou bufet. Aquestes fonts confirmen que estan treballant en un pla de negoci perquè és un moment de moltes oportunitats.

La política forma part del seu passat. Per això, tot apunta que el seu silenci serà majúscul. No hi ha res a dir, no hi ha res a opinar, apunten aquestes fonts. Diuen que aquest és el disseny de la seva estratègia per als pròxims mesos: no entrar en discussions amb el bufet que el va contractar. Tot a través dels seus advocats. I més en un moment en què fins i tot els ‘realities’ televisius el persegueixen perquè s’expliqui.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Segons ‘El Confidencial’, la defensa la portarà un bufet especialitzat en contractes d’alta direcció: Carlos Remón Abogados. La fama el precedeix. Va aconseguir fa molt poc que el Banco Santander indemnitzés el directiu Andrea Orcel amb 51,4 milions per fitxatge frustrat. En aquest cas, la reclamació jurídica consisteix en una «resolució contractual per incompliment».

Però, de moment, la política continua sent la rèmora que manté aquest exdiputat, exlíder d’una formació en crisi, exorador parlamentari, en el focus mediàtic, del qual potser tampoc vol sortir.