Rússia no vol intermediaris

Les presses del Kremlin a desmentir que els presidents de Rússia i França van arribar dilluns a un acord per a la desescalada al mateix temps que Emmanuel Macron s’entrevistava ahir a Kíev amb el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, són tant o més significatives que els sis metres de taula que van separar Vladímir Putin i el mateix Macron, entossudit en una mediació que és molt difícil que doni algun resultat significatiu. No es tracta només que, objectivament, el president de França es mobilitzi sense disposar dels ingredients mínims necessaris per refredar la crisi, sinó que Rússia persegueix sense dissimulació que sigui la Casa Blanca la que es comprometi a desescalar la crisi, a reconèixer en el desafiament rus el comportament d’una gran potència que tracta d’igual a igual amb els Estats Units com ho va fer en el passat la Unió Soviètica. Menystenint, de passada, Europa.

És evident que en això hi ha bastants elements propagandístics, d’imatge si es vol, però no per això l’atmosfera queda menys viciada. Mentre s’acumulen soldats a prop de la frontera d’Ucraïna i el president Joe Biden decideix enviar un contingent de reforç a Polònia, la certificació que en aquesta crisi no hi caben intermediaris, o només són possibles si es dona una acceptació prèvia de Moscou i Washington, complica al màxim una resolució satisfactòria a curt termini. És una mala notícia perquè es pot interpretar el moment com un afermament dels falcons de les dues parts, més interessats a augmentar l’exasperació que a buscar una sortida equilibrada en la qual ningú pugui cantar victòria ni sentir-se derrotat.

L’altra mala notícia és la creixent divisió dels europeus malgrat el viatge a Washington de Josep Borrell per entrevistar-se amb Antony Blinken. El que havia de ser una prova d’unitat s’ha quedat en mostra de debilitat col·lectiva perquè, simultàniament, de manera més o menys evident, les gestions de Macron incomoden diversos membres de la Unió Europea. La resistència del canceller d’Alemanya, Olaf Scholz, a referir-se al gasoducte Nord Stream 2 és la prova del nou que aquesta divisió existeix i afecta la coordinació d’esforços de França i Alemanya. Per desembocar tot, paradoxa de les paradoxes, en l’amenaça de Biden de paralitzar el gasoducte, un assumpte bàsicament europeu, cosa que no deixa en el millor lloc possible la influència dels Vint-i-set en la resolució de la crisi.

Sembla que tot porta a donar la raó als que pensen que és el president Putin qui marca el tempo dels esdeveniments per abastar objectius concrets: remetre la resolució pactada de la crisi a una entesa amb Washington de la qual, en última instància, sortirà una Ucraïna irremeiablement debilitada, i fraccionar el camp europeu, una manera indirecta de debilitar així mateix el conglomerat d’aliats dels Estats Units. Tot això sense que s’esvaeixi la doble impressió que la iniciativa de Macron obeeix més a raons d’ordre intern –obtenir un èxit ressenyable a escala internacional abans que comenci la campanya electoral– i que Biden ha optat per tensar la corda per corregir en un altre front, amb un altre adversari, el penós espectacle ofert a l’Afganistan l’estiu passat. I sense que hi hagi senyals que alguna cosa es mou entre bastidors per evitar que tot acabi en una guerra híbrida, costosa, però sense baixes, fora de perill que pugui degenerar en alguna cosa de conseqüències més greus.