El vot de la discòrdia

El Tribunal Constitucional es va ocupar d’un afer semblant en la sentència STC 361/2006. L’any 2004 una diputada del Parlament basc no va poder votar perquè no va funcionar el mecanisme electrònic del seu escó. Va acudir en empara al Tribunal Constitucional, que, dos anys més tard, li va donar la raó, tot i que sense obligar a repetir la votació. La sentència, com no podia ser de cap altra manera, considera que el vot dels representants parlamentaris és un dret fonamental que s’empara en l’article 23 de la Constitució. No obstant, i això és d’interès per a la discussió sobre el vot del senyor Casero, recorda que aquest dret és un dret que s’ha d’exercir en el marc de la normativa parlamentària (fonament jurídic 2.b).

Això ens porta a la resolució de la Mesa del Congrés dels Diputats de 21 de maig de 2012, relativa al vot telemàtic. El punt sisè indica que el diputat que voti telemàticament «no podrà emetre el vot presencial sense autorització expressa de la Mesa de la Cambra, que, en el supòsit en què decideixi autoritzar el vot presencial, declararà el vot nul i no emès». Com que el vot telemàtic s’emet abans de la votació presencial, aquesta disposició permetria una rectificació del vot emès a distància. El senyor Casero no va obtenir de la Mesa el permís per votar presencialment, i a partir d’aquí podem començar a considerar si el seu dret de participació va ser vulnerat.

Crec que no. A diferència del cas de la diputada del Parlament basc del qual tracta la STC 361/2006 esmentada, el senyor Casero va poder votar i el seu vot es va comptabilitzar. Afirma que es va registrar en un sentit diferent del que ell va votar, i es parla d’una fallada del sistema que no confirmen els serveis tècnics del Congrés. Una altra interpretació, que no accepta el senyor Casero, és que es va equivocar al votar «sí» quan volia votar «no». En tot cas, no existeix el dret a rectificar un vot que ja s’ha emès. Quan votem presencialment en unes eleccions generals, no podem demanar a la presidència de la mesa electoral que ens torni el sobre dipositat a l’urna perquè ens hem equivocat de papereta.

Tampoc crec que existeixi el dret a què s’anul·li el vot telemàtic per votar presencialment, pensant en el que diu el fragment citat de la resolució de la Mesa del 2012. Si es tractés d’un dret, aquesta resolució no parlaria d’«autorització», diria que, a petició de l’interessat, la Mesa anul·la el vot telemàtic perquè es pugui exercir el vot presencial. I, segons la meva opinió, la presidenta del Congrés, que ho és també de la Mesa i la convoca, tampoc té l’obligació de reunir-la perquè l’hi demani un diputat o un grup parlamentari. Pot semblar oportú o convenient fer-ho, però no em sembla que es vulneri un dret si no es convoca. Estaríem en aquest cas si hi hagués un dret a rectificar un vot emès, però, com he dit abans, aquest dret no existeix.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El Congrés és un òrgan col·legiat, i la seva voluntat es forma a partir del vot dels diputats. Una vegada l’han emès, perden qualsevol dret sobre aquest. Evidentment, han de disposar de mecanismes que permetin que aquest vot es reflecteixi fidelment, tant quan es fa de manera electrònica a l’hemicicle com quan s’emet a distància per via telemàtica. Però, pel que sabem fins ara, no hi ha indicis que el sistema funcionés malament. Si això és així, em sembla que els recursos del PP i de Vox tenen poc futur. 

És comprensible el nerviosisme d’alguns dels protagonistes de la complicada votació sobre la reforma laboral. Però convindria que assumissin la necessitat de rebaixar el to i atenuar les fogonades de la pirotècnia verbal. Són coses de la vida, diran alguns. Potser, però de la vida entesa com una història plena de soroll i fúria i explicada per un neci, com Shakespeare la va presentar en boca de Macbeth. Ens en mereixem una millor.