Millor ser gos que persona

Fa uns mesos, de visita a Barcelona, vaig ensopegar –gairebé literalment– a ple dia amb un tipus tirat en una vorera del barri del Raval, al seu costat una cadira de rodes de la qual sens dubte havia caigut, si no fos pel vehicle a tracció animal que tenia al costat, hagués passat per un borratxo matinal. La gent es desviava per a no trepitjar-lo, li donaven un cop d'ull i seguien el seu camí, pensant per a si que tant de bo hagués sigut un gos, així haurien pogut socórrer-lo. En ser jo un foraster i desconèixer els costums de la gran ciutat, em vaig atrevir a ajupir-me i incorporar-lo, i tot seguit va sortir un cambrer a ajudar-me, suposo que feia poc que havia arribat a Barcelona, d’aquí la seva solidaritat, no sé bé si amb el paralític caigut o amb mi, que me les veia quadrades per a asseure’l de nou a la cadira. Perquè, a més, efectivament, portava una trompa episcopal. Si en lloc d’un desgraciat humà, hagués estat un gos –ni tan sols de raça, n’hi ha prou amb ser un mil llets– igualment tolit, estaria des d’aquell dia vivint a cos de rei en un pis de Barcelona, encara que per a fer-li un buit en la família haguessin hagut de ficar l’àvia en un geriàtric. «Ja no demano a Déu que em permeti caminar, em conformo que em mantingui minusvàlid, però gos minusvàlid», pensaria el pobre home, en el cas que el seu estat etílic li donés per pensar.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Fa poc, una invident es va desorientar a l’estació de metro del Passeig de Gràcia, també a Barcelona, i no ensopegava la sortida. Cada vegada més nerviosa, se les tenia amb parets i vidres a cops de bastó, sense que ningú li oferís cap ajuda. No fa gaires anys, no hi havia cec que no tingués mitja dotzena de braços ajudant-lo a travessar el carrer. Aquesta dona, en canvi, no tenia ni gos que la bordés, i allà continuaria encara, potser com a atracció de turistes, si no fos per una estudiant –forastera, suposo– que, després de preguntar-li si estava en problemes i assentir la cega, la va ajudar a sortir de l’estació. ¡Amb quina rapidesa s’haurien pegat els uns als altres els viatgers, per a ser el primer a ajudar-la, si hagués estat un quisso abandonat amb dificultats per a sortir al carrer! ¡Quina mala sort la de la senyora, no per la seva invidència sinó per no haver nascut ca! És natural, «vine gosset, vine amb mi, que jo t’ajudo a sortir» és frase molt més fàcil de pronunciar que «permeti que l’ajudi, senyora».

Estar sol sent pobre, vell o malalt és avui dia molt dur. Especialment si ets humà.