Eurovisió, televisió pública i democràcia participativa

Hi ha dos o tres normes bàsiques en comunicació política que un Govern democràtic hauria de tenir en compte quan planteja als ciutadans una consulta participativa per decidir algun tema transcendent:

1.- Si tens interès especial que prosperi una de les opcions plantejades, incentiva la participació, planteja la pregunta de manera que afavoreixi els teus interessos i fes campanya clarament a favor del teu posicionament.

És perfectament legítim que el Govern tingui un posicionament polític sobre la qüestió, però que prefereixi comptar amb l’aval popular pel motiu que sigui: per la controvèrsia que pugui generar el tema sotmès a votació, per aconseguir més consens o per permetre la participació dels ciutadans en les decisions importants.

I sigui quin sigui el resultat, accepta’l sense cap retret i agraeix als votants la seva col·laboració. El resum d’aquesta regla és: «No convoquis un referèndum per perdre’l», però si el perds, accepta-ho amb esportivitat.

2.- Si no estàs disposat a acceptar el resultat i només acceptes la possibilitat que guanyi l’opció per la qual tu has apostat, no convoquis una consulta. Ningú t’hi obliga. Un Govern democràtic té tota la legitimitat democràtica per prendre decisions, si és necessari avalat per les majories parlamentàries necessàries quan exigeixen canvis legislatius, sense necessitat de convocar consultes als ciutadans sobre els temes conflictius per delegar-hi la responsabilitat per por de prendre una decisió arriscada.

Si s’equivoquen, els votants ja els castigaran quan arribi el moment de renovar el mandat a les urnes.

3.- En la democràcia del segle XXI, amb la pressió i la potència de les xarxes socials i del món digital, no hi ha lloc per a consultes democràtiques no vinculants. No té cap sentit plantejar una consulta i, si el resultat no és del grat del Govern, actuar en sentit contrari al resultat. Si vols això, fes una bona enquesta.

4.- Les garanties i la transparència de la votació han de ser irreprotxables: des del cens, les possibilitats de participació telemàtica, les condicions d’igualtat perquè totes les opcions plantejades tinguin les mateixes oportunitats de prosperar, tot i que el partit que dona suport al Govern faci campanya (o no) per alguna de les opcions...

No hi pot haver gat amagat, ni ombra de dubte sobre el que ha passat.

Tots tenim en la memòria, per exemple, el referèndum sobre l’entrada d’Espanya a l’OTAN del març del 1986, o el succedani de consulta de l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya, sobre la independència. No és el lloc ni el moment per analitzar el que va passar en aquells dos casos, hi ha opinions per a tots els gustos.

Però en el cas de la selecció de la candidata per representar RTVE (i per tant Espanya) al festival d’Eurovisió del 2022, crec que la corporació ha incomplert totes les normes anteriors: És una llàstima, perquè la idea de donar un impuls a Eurovisió era molt bona, però el resultat ha sigut un fracàs i ha generat un problema de reputació per a la CRTVE.

Vegem-ho:

La CRTVE és una corporació pública sotmesa a control parlamentari i amb un pressupost procedent de manera íntegra d’ingressos públics (ja que no permet la publicitat des de la reforma del 2010). Per tant, ha de complir una sèrie d’objectius de servei públic i actuar amb total transparència en tota la seva activitat. No és una televisió privada que es juga els diners i la reputació i que batalla per l’audiència per generar més ingressos publicitaris.

Si decideix (lliurement) plantejar unes bases per permetre la participació de l’espectador en l’elecció de la proposta que representi Espanya a Eurovisió (i amb això generar més audiències), ha de fer-ho amb total transparència i igualtat d’oportunitats per a totes les opcions seleccionades (ja havien creat un filtre previ en aquesta preselecció per evitar que es presentessin candidats ‘fake’, com al seu dia va passar amb el Chikilicuatre).

Si aquestes bases deixen en mans del jurat el 50% de la decisió final, cal explicar molt bé com s’ha seleccionat el jurat, quins interessos i vincles tenen amb la indústria discogràfica o quina relació mantenen amb RTVE (en aquest cas, era evident en alguna de les persones seleccionades) i si coneixen o ha existit alguna relació professional amb aquests candidats.

En un jurat popular en l’àmbit judicial, algun dels membres podria haver sigut perfectament recusat per possible parcialitat per alguna de les parts del procés. I continuen sense explicar com es va portar a terme aquesta selecció, qui els va proposar i qui va supervisar i va aprovar el procés, dins de RTVE.

Tampoc es va complir el requisit de garantir les mateixes condicions de participació per a totes les propostes. Als candidats escollits se’ls va abonar l’allotjament, el desplaçament i algunes petites despeses de lloguer d’instruments, així com l’assessorament tècnic de l’equip de RTVE i de Boomerang, la productora que va col·laborar en la realització del Benidorm Fest.

El vestuari, la coreografia, la posada en escena, els recursos invertits per a cada actuació, van sortir de la butxaca dels participants. Si algun comptava amb un equip professional darrere, amb una discogràfica, amb un contracte de representació, amb preparació prèvia i coreògrafs d’àmbit internacional, i amb un tema compost i produït per cinc persones de diferents nacionalitats, entre els quals, el productor americà d’algun dels temes de Madonna, Black Eyed Peas o Britney Spears, és evident que sortia amb avantatge davant els altres.

Sense perjudici del talent i les extraordinàries característiques com a intèrpret i ballarina de qui finalment va resultar guanyadora (Chanel) i que la seva cançó sonarà a totes les ràdios, televisions i plataformes digitals, gràcies a la gran producció i a l’equip que té darrere, amb una gran capacitat de promoció gràcies als sucosos acords que tenen les discogràfiques amb els mitjans de comunicació de tot el món.

Aquesta era l’opció guanyadora que recolzava RTVE. I si ho neguen, crec que no diuen la veritat. Aquest negoci funciona així. I hauria sigut perfectament legítim proposar (com altres anys), de manera directa, aquesta candidata per anar a Eurovisió o comptar simplement amb un jurat per a la seva selecció. Però en el moment en què introdueixes la participació del públic, tot i que no sigui decisòria, i qui ho planteja és un mitjà públic i els candidats no tenen les mateixes oportunitats, s’incompleixen totes les normes que hem plantejat:

1.- Has plantejat una consulta, tenies una opció favorita, has fet campanya subterrània al seu favor, però has perdut clarament la votació popular, tot i que només representi una part de la decisió final. Si una de les candidates rep el 70% dels vots populars, l’altra el 20% i la que ha resultat guanyadora, tan sols el 4%, alguna cosa ha fallat. Has convocat un referèndum i l’has perdut.

2.- Si tenies una proposta guanyadora i no estaves disposat a acceptar el resultat, no convoquis una consulta, busca una altra fórmula i elegeix el candidat. No impliquis la gent per aconseguir més audiència i després prescindeixis totalment de la seva opinió, acollint-te a les bases i a un jurat que ningú sap com ha sigut seleccionat i a quins interessos respon.

3.- Si ets una institució pública, sufragada amb els diners dels ciutadans, no els defraudis, no els enganyis i no els humiliïs dient que la seva opinió és molt respectable, però que el jurat en sap més i és normal que decideixi el contrari. Aquesta cançó representarà el teu país i el millor que li pot passar és tenir un recolzament majoritari del públic, com clarament va passar amb Tanxugueiras i Rigoberta Bandini.

4.- Millora els sistemes de participació de la gent (hi va haver molts errors tècnics a l’hora d’enviar trucades i missatges de vot als candidats) i explica clarament on aniran a parar els ingressos obtinguts gràcies a aquestes trucades de pagament i les condicions de participació dels candidats, perquè tots tinguin les mateixes oportunitats.

I una reflexió final. Si has generat un problema de reputació i per tant una situació de crisi, elegeix un bon portaveu, que actuï amb transparència, humilitat i honestedat. Que reconegui els errors i prometi millorar-los i demani disculpes. I sobretot, que digui la veritat, o almenys, que no menteixi. I que no transmeti prepotència ni falta de credibilitat en les seves intervencions.

Cal portar a terme una investigació i arribar fins al final, si és possible amb l’ajuda d’experts externs que hi donin credibilitat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Sé que l’actual president de la CRTVE hi està treballant i estic totalment convençut que ho farà.

Que ningú pensi que aquest és un tema menor, perquè no ho és. Està en joc l’essència del funcionament del sistema democràtic, la participació de la ciutadania en les institucions i la funció d’una radiotelevisió pública, sufragada íntegrament amb recursos públics.