Pandèmia, inflació ¿i ara guerra?

Sens dubte, el líder del Kremlin ho fa tot sempre amb motius. Aquesta setmana, enmig de l’escalada de tensió, va protagonitzar una molt simbòlica ofrena floral al cementiri de Piskarióvskoye, a Sant Petersburg, per homenatjar les víctimes del cèrcol nazi a Leningrad, com es deia la ciutat en temps soviètics. El bloqueig va durar del 8 de setembre de 1941 fins al 27 de gener de 1944, quan l’Exèrcit Roig va poder trencar el cèrcol. Van ser 900 dies de setge durant els quals van morir entre 600.000 i 1,5 milions de persones, majorment d’inanició. En la fam que va assetjar la ciutat, la gent feia sopa amb els lloms dels llibres i fins i tot es van arribar a registrar casos de canibalisme. Una resistència heroica. El record de la Segona Guerra Mundial, la cicatriu de l’Holocaust, la memòria del tràgic bloqueig de Leningrad, en el qual Putin va perdre un germà gran –un nadó que no va poder resistir l’hivern de 1942 i a qui no va arribar a conèixer– hauria de fer recapacitar el capitost rus. A ell i a l’OTAN i els seus interessos. La guerra sempre tritura els mateixos, la carn de la pobra gent.

Notícies relacionades

El model sanitari, ¿superat?

Impossible sense Catalunya

El maig de 1997, Rússia i l’OTAN de Javier Solana van signar una acta fundacional de cooperació mútua en el que semblava el veritable final de la guerra freda, una ‘tabula rasa’ definitiva. Molta fanfàrria llavors, però es va desaprofitar l’oportunitat de construir un espai desnuclearitzat, lliure d’aliances militars, un territori blanc entre les grans potències en el qual prevalguessin el pensament, la comprensió, el diàleg. La vella Europa dels cafès (tot i que siguin de Starbucks).

Fora d’això, en l’aquarterament de la cultura, el que ens queda entre tanta desraó, una alegria immensa per la concessió d’un dels premis Ciutat de Barcelona al lingüista Miquel Cabal per la traducció de ‘Crim i càstig’, de Dostoievski, l’escriptor que va saber donar veu als humiliats, als ofesos, als pobres. A la desesperació.