Putin no és el nostre amic

La població viu sota la propaganda d’un sincretisme gairebé kitsch i contradictori entre el passat tsarista i el comunista, convertits en el motor de la nova Rússia que anhela reviure velles glòries. Hi ha una tornada a un nacionalisme cristianoortodox, l’ànima de la nació, en la qual Nicolau II, l’últim tsar assassinat pels bolxevics, és un sant.

Putin és una autòcrata que esclafa rebel·lions (Txetxènia) i envaeix països exsoviètics. Els fets d’Ossètia del Sud i Abkhàzia (Geòrgia) el 2008 s’assemblen a la crisi d’Ucraïna que arrenca el 2014 a les províncies de Donetsk i Lugansk, on envien les milícies prorusses. El Kremlin no creu en la independència d’Ucraïna, la considera part de la Rússia mítica. No es tracta d’un conflicte ideològic entre esquerra i dreta.

La insurrecció d’Euromaidan

Ucraïna ha tingut un viatge similar: cada vegada més conservadora i amb la religió com a part de l’ànima nacional. Seria un error reduir la insurrecció popular del 2014, anomenada Euromaidan, a un tema de neonazis, malgrat que el grup extremista Pravi Sektor va tenir un paper clau els primers dies. Tot i que són un moviment minoritari, les autoritats de Kíev tampoc són un exemple democràtic. Hi ha extrema dreta als dos països.

La resposta de Putin a l’enderrocament del Govern del prorús Víktor Ianukóvitx va ser doble: la invasió i posterior annexió de Crimea i atiar una guerra a Donetsk i Lugansk. Moscou va pressionar les noves autoritats amb talls d’electricitat i gas per aconseguir la reinstauració d’un règim favorable. El resultat ha sigut el contrari al buscat: el 81% dels ucraïnesos veuen avui Putin com una amenaça. S’ha produït un tall emocional, cultural i polític.

El president rus juga als escacs, mentre que Joe Biden respon amb maneres de pòquer. El periodista de la BBC Ros Atkins afirma que l’envit de Putin es basa en dos factors: la catastròfica retirada de Kabul a l’agost, que li transmeten uns EUA febles, i la confiança que la divisió europea dificultarà una resposta unida. Alemanya pensa en el gas; França, en França, i Espanya mira d’agradar Washington amb un ull posat en la crisi permanent amb el Marroc.

 

¿Putin vol envair Ucraïna?

¿Putin vol envair Ucraïna? Pels seus antecedents i rebuig de la independència d’aquest país, la resposta podria ser afirmativa. El problema és que seria un moviment perillós. Ucraïna ha duplicat la mida de les seves Forces Armades des del 2014, la població sembla disposada a tot i compta amb assessors i armament occidental.

Estem en la fase en què dos galls de lluita miren d’espantar-se. Com a jugador d’escacs, Putin està segur que si envaeix no hi haurà resposta de l’OTAN ni dels EUA. Ucraïna no és membre de l’Aliança Atlàntica. Per això Biden anuncia sancions econòmiques catastròfiques. Una guerra seria un mal negoci, sobretot per a la UE.

A més dels que creuen que Rússia és comunista, una cosa que afecta també certa dreta, hi ha un sector a l’esquerra del PSOE que viu en un antiatlantisme de pell: l’enemic de l’OTAN sempre és el meu amic. És una rèmora dels anys 80 del segle XX, del crit «OTAN, no; bases, fora». Cal fer un reset al sistema operatiu de la Guerra Freda.

Ucraïna, pel camí de Letònia

No hi ha cap pacte escrit entre els EUA i l’URSS contra l’expansió de l’OTAN cap a l’Est. Pel que sembla, hi va haver un acord verbal després de la unificació alemanya als anys 90. Malgrat això, és lògic que la nova Rússia que se sent gran temi la proximitat dels seus enemics històrics.

Notícies relacionades

Mapa d’Ucraïna i Rússia: les zones vermelles del conflicte

La plaça del Maidan s'omple de sang

 Per als països Bàltics entrar a l’OTAN va ser la seva garantia d’independència. A Letònia, un terç de la població és d’origen rus. Els nascuts després del col·lapse de l’URSS han provat la pertinença a la UE, l’euro i la llibertat. Se sentiran russos de cultura i llengua, però no volen saber res de Putin. Ucraïna va pel mateix camí.

 La UE hauria de treure ensenyaments: necessita un Exèrcit europeu capaç de defensar els seus interessos. Des de les guerres de l’Iraq, Líbia i l’Afganistan és clar que la UE i els EUA no viatgen al mateix camarot. El següent repte és lidiar amb la Xina. La batalla de Washington per ser l’única superpotència no és la nostra.