Anne Frank Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Guerres que mai acaben

Per evitar la repetició és precís no donar els conflictes bèl·lics per amortitzats, sinó tenir-los com una cosa present i alliçonadora

3
Es llegeix en minuts
Guerres que mai acaben

Hi ha guerres que semblen necessàriament condemnades a incrustar-se en la memòria col·lectiva, generació rere generació. Mai s’esvaeix l’estela deixada per la carnisseria com un tall sense guarir; es manté com un record recent, tot i que faci molts decennis que van callar les armes i que van morir tots o la majoria dels combatents. Quan apareix en els mitjans la fotografia somrient d’Anne Frank, asseguda al seu escriptori de col·legiala, reneix la sensació que la guerra segueix allà tants anys després que morís de tifus al camp de Bergen-Belsen, com si el final de la batalla fos cosa d’ahir.

No és infreqüent trobar els que sostenen que les guerres civils, potser totes les guerres modernes, mai acaben del tot o que triguen segles a dissoldre’s, que quedin enterrades sota estrats d’altres guerres que facin oblidar les que les van precedir. «Que d’aquests morts que honrem s’extregui un fervor més intens envers la causa per la qual ells van entregar la màxima mostra de devoció», va proclamar a Gettysburg el president Abraham Lincoln, el 1863. Però és dubtós que aquella guerra ja llunyana es cancel·lés amb la rendició del Sud: darrere la manipulació de les emocions practicada pel president Donald Trump és fàcil trobar la pervivència d’una fractura moral amb un segle i mig d’antiguitat

Davant un grup delerós de persones que busquen a la cuneta d’una carretera les restes de morts en la Guerra Civil espanyola es divideixen les opinions, parapetats els descendents de cada bàndol en paraules incapaces de convèncer els integrants de l’altre. El que va passar passa de pares a fills com una herència immaterial, que manté viva la commemoració d’allò que el xoc no va tancar. Si és possible trobar banderes confederades en jardins privats dels Estats del Sud o la fotografia del general Lee en un parador de carretera a Mississipí, ¿com es pot afirmar que ha passat massa aigua sota els ponts per continuar reivindicant la memòria dels cossos sepultats en fosses comunes i la condemna dels seus victimaris?

Les guerres tenen una continuació dolorosament necessària, ineludible, que dignifica les víctimes en igual mesura que els que les recorden. Que fos un destacat notari jueu que delatés els Frank és important –tot i que, pel que sembla, és difícil de provar–, però és encara més important caure en el fet que aquella guerra, els executors dels Frank, no són personatges d’una llunyana hecatombe, sinó veïns pròxims als nostres dies, actors en un cataclisme amb un llegat que segueix aquí.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

«Tant els psicòlegs com els historiadors han demostrat que el record d’esdeveniments passats no és estable, sinó canviant, i està subjecte a la influència de les circumstàncies actuals i els projectes futurs dels individus o els grups socials», segons ha recordat la prestigiosa professora Susan Rubin Suleiman, de la Universitat de Harvard. Potser és inevitable que tal cosa succeeixi, però és imprescindible salvaguardar les dimensions de la tragèdia, de l’enfonsament d’un món irrecuperable.

Notícies relacionades

Un capvespre de la primavera de 1977, una veterana de la Resistència francesa, una dona menuda i eixerida que va acudir a una celebració familiar en un cafè de París freqüentat per espanyols, va dir que cal tenir sempre present allò –l’envestida nazi– perquè, si no ho fem, es podria repetir la funció, amb altres figurants i altres mitjans, però amb objectius iguals o semblants. És clar que perquè això no passi és precís no donar la guerra per amortitzada, sinó tenir-la com una cosa present i alliçonadora. N’hi haurà que diran que això és tant com deixar la guerra inacabada o només parcialment acabada, i pot ser que tingui raó.

En una carta dirigida a Sigmund Freud, Albert Einstein li pregunta el 1932: «¿Hi ha alguna manera d’alliberar els éssers humans de la fatalitat de la guerra?» Si n’hi ha, és condició indispensable no oblidar les més pròximes als nostres dies, guardar-les en la memòria com a desastres irreparables que van liquidar el futur abans que el futur arribés. Cal recordar-ho: Anne Frank està asseguda al seu escriptori de col·legiala feliç esperant el seu futur, però mai va poder saber què li oferia l’avenir.