El desè lingüista

El 2010, l’atles de les llengües en perill d’extinció de la Unesco en documentava centenars d’exemples, també a Europa, però no deia res del català. En canvi, des de fa uns mesos ha tornat un enfocament catastrofista que la veu al corredor de la mort. És cert que l’estratègia del neofranquisme espanyol, que busca sempre la confrontació lingüística a Catalunya per treure'n un rèdit polític, més les decisions sobre la quota de castellà a l’escola del TSJC, han creat un clima pessimista que només es pot combatre des de la militància. No és menys real, però, que l’ús del català es mou tradicionalment en un espectre bipolar. Penso, per exemple, en la publicitat de l’operador de telefonia Parlem, que utilitza la llengua com a reclam atractiu. El seu últim anunci té un to luctuós, en què es convoquen referents com Mercè Rodoreda, Raimon, Santi Santamaria ('sic') o els correfocs per demanar al client un minut de silenci pel català, i amb aquesta proclama: «Els lingüistes asseguren que el català ja ha entrat en procés d’extinció». Així, de ple: tots els lingüistes, que a Catalunya són multitud. Com a mínim podrien haver utilitzat el truc dels dentrífics i dir allò de «nou de cada deu lingüistes». Així ens quedaria l’esperança del desè lingüista, algú que llegeix els llibres optimistes d’Enric Gomà, com ‘El català tranquil’, i està enganxat al joc del Paraulògic, com els prop de 170.000 catalanoparlants que hi juguen cada dia.