El que no es veu de la polèmica sobre les macrogranges

Convivim amb milions d’animals que maltractem en festejos populars o matem en escorxadors o granges per després menjar-nos-els. Molts defensors d’aquestes pràctiques utilitzen la indiscutible constatació que aquests no tenen el raciocini de la majoria d’éssers humans per acusar-los de no ser agents morals (no tenir la capacitat de realitzar judicis morals i fer-se responsables de les seves pròpies accions) i, per tant, de no ser subjectes de dret. Però no expliquen per què la capacitat de comprendre què és un dret i reclamar-lo, així com realitzar judicis morals, ha de ser necessària per  posseir drets. Si aquest fos el cas, no podríem sostenir perquè els nadons o les persones amb algun tipus de discapacitat psíquica sí que en són titulars.

Un de les troballes més importants realitzades en les últimes dècades i que gaudeix d’un ampli consens entre la comunitat científica és que «els humans no som els únics que tenim la base neurològica que dona lloc a la consciència» (Low et al., 2012). Els animals no humans no són éssers inconscients sinó al contrari, són capaços d’experimentar sentiments (bons i dolents) i ser conscients d’una varietat d’estats i sensacions com el plaer i el sofriment. Són éssers sentents. Aquesta capacitat es manifesta en conductes que només poden explicar-se per l’existència d’aquesta capacitat: sentit de justícia en primats com els ximpanzés (Proctor et al., 2013), autoreconeixement en elefants asiàtics (Plotnik et al., 2006), o com els dofins ploren la mort de les seves cries (Reggente et al., 2016), entre d’altres.

Els animals no humans actuen intencionalment per sobreviure i minimitzar el seu sofriment. Són el tipus d’éssers que tenen (o poden tenir) interessos. De fet, moltes espècies d’animals no podrien haver sobreviscut de no ser gràcies a aquesta capacitat: la capacitat de sentir és útil evolutivament.

Notícies relacionades

El Govern central insisteix a recolzar el sector ramader i Podem afirma que Garzón va parlar com a ministre

Dir-se Terricabras

Autors com Henry Salt (1899) o Peter Singer (1975), entre molts d’altres, han assenyalat que, els que tenen capacitat per patir i disfrutar, han d’estar protegits contra el sofriment que altres individus poden provocar-los. Dit d’una altra manera, si els humans fugim del sofriment i considerem que morir és dolent, no hi ha motius per pensar que això no passa entre els animals no humans. Per això estem obligats a abstenir-nos d’infligir-los dolor o sofriment.

Arribats a aquest punt ens hem de preguntar si mantenir un tipus d’indústria només perquè genera riquesa i llocs de treball és una raó suficient per no oposar-s’hi, sobretot si existeixen sospites raonables sobre l’efecte que pot tenir sobre el benestar d’altres individus, incloent-hi els animals no humans.