Temps o rellotge

En aquests gairebé dos anys pandèmics el temps ha sofert també una sacsejada, si més no la consciència del temps. Algunes persones que han passat la malaltia tenen de problemes de memòria, però al mateix temps estem obligats a recomptar quan va ser que vas coincidir amb X que ha resultat ser positiu o quants dies de confinament domiciliari li queden a Y. Un nombre de dies que, a més, les variants i la necessitat de no aturar-ho tot de nou fan variables.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ja fa temps que les estacions de l’any no estan tan marcades com solien i que el canvi climàtic està impactant en el nostre dia a dia (ja heu vist les mimoses en flor?). Encara amb el tortell de reis en digestió veig al diari de l’endemà un anunci del Carnaval de no recordo quina vila. Quina fal·lera per cremar etapes!

I tanmateix, hi ha un temps fora del rellotge i que és diferent en cadascú per pair el que vivim. Davant el seu quadre “Auschwitz, 2.10.1944”, al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, em pregunto com devia de viure el pas del temps la pintora austríaca Ceika Stojka. Gitana supervivent de tres camps de concentració nazis, no va ser fins a 40 anys després que va començar a canalitzar la seva experiència a través de l’art. Commou l’estil que va adoptar, més propi dels 10 anys que tenia llavors que els d’una persona adulta. Lluny de voler semblar naïf, suposo que intentava recuperar el temps perdut de la infància i al mateix temps evidenciar el que els seus ulls van veure i el que molts van voler amagar. “Com si el temps es pogués dividir com si res”.