Reptes

En el context espanyol, a més, és d’especial rellevància fixar-nos en el que passa al nostre entorn, ja que el que passa no és possible explicar-ho sense mirar, almenys, cap a Europa en general i cap a la Unió Europea (UE) en particular. De fet, l’economia de l’any vinent dependrà de la bona gestió que es faci dels fons de recuperació, no és suficient ser els primers a rebre’ls. La seva distribució no només hauria d’estar enfocada a reflotar empreses o crear-ne d’altres sostingudes sobre el verd i el digital. Més aviat l’objectiu hauria de respondre al fet que, a través de l’impuls del verd i el digital, es reduïssin les desigualtats i els percentatges de pobresa estructural. De com es resolgui aquesta qüestió dependrà el rumb que adopti el país.

I aquest rumb està inextricablement unit al que s’esdevé al si de la UE. Molts són els reptes que té Brussel·les per davant l’any que ara comença. I també són moltes les incerteses i de naturalesa diversa. De les decisions que s’adoptin en dependrà el model de la UE que es construeixi. 

El primer d’aquests reptes necessàriament ha de mirar cap a dins de la mateixa UE, cap a la seva pròpia naturalesa. Així, aquest hauria de ser l’any en què es prendrà una posició ferma en relació amb les derives il·liberals en el marc dels estats membres, serà el moment de veure si efectivament hi ha o no una voluntat política prou ferma de defensa de l’Estat de dret. De moment, les mitges tintes i la tebiesa han sigut les línies d’actuació. En aquest sentit, potser la sortida d’una Merkel comprensiva amb líders com Orban o Morawiecki seria l’excusa perfecta per impulsar un canvi en el full de ruta de Berlín. En aquest context, el que passi en les eleccions hongareses d’abril del 2022 li podrien treure un pes de sobre a Brussel·les o, senzillament, reforçar l’actual Govern hongarès amb tot el que això significa.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

El segon, l’objectiu de l’autonomia estratègica. I aquest estarà marcat pel que passi en un altre dels grans protagonistes, França, que durant aquest primer semestre no només ostentarà la presidència semestral de la UE, sinó que a més celebrarà el que es preveu com unes ajustades eleccions presidencials, el mes d’abril. La dreta i l’extrema dreta s’hi enfrontaran a un duel sens igual. L’esquerra francesa ni hi és ni se l’espera. De moment, les enquestes situen Macron al capdavant, tot i que amb tot just 4, 6 i 7 punts d’avantatge sobre la gaullista Pécresse i els radicals Zemmour i LePen, respectivament. Tot està obert, si bé cal confiar en la força del vot republicà per evitar el desastre. Així, Macron utilitzarà com a instrument la visibilitat que li ofereix la presidència de la UE per col·locar tres conceptes que li serveixen, tant a escala domèstica com europea: recuperació, poder i pertinença. La seva idea, una Europa més francesa sobre la base d’una sobirania europea que li permetrà recuperar la ‘grandeur’ perduda, davant la proposta alemanya vigent durant els últims anys. Ben aviat, la identitat francesa com a identitat europea. Pécresse hi coincideix i aposta per ser més executiva que el seu adversari. «Macron busca agradar, jo desitjo fer» és el seu lema. Tots dos lluitaran per implantar la visió francesa d’Europa i intentaran aprofitar el moment d’incertesa al seu favor.

I de fons continuarem tenint una companya ja habitual entre nosaltres, la pandèmia, amb la confiança que el 2022 sigui l’any de la veritable nova normalitat.