La meva dècima de Nadal

L’evocació del Nadal de la meva infància no tenia una pretensió moralista. Pretenia només, enmig de les restriccions imposades per la pandèmia, recordar els petits rituals que, en paraules d’Antoine de Saint-Exupéry, fan que un dia no s’assembli a un altre dia i que una hora sigui diferent d’una altra hora. No em podia imaginar que, un any després, el clima nadalenc es veuria deteriorat de nou per la pandèmia. La vacunació massiva, afortunadament, ha mitigat la letalitat del virus, però celebrem el Nadal amb l’alarma sanitària provocada per la sisena onada i l’impacte de la variant òmicron.

Sabut és que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Feia setmanes que els experts sanitaris advertien dels riscos d’un virus que es propagava en progressió geomètrica. La política ha reaccionat tard i malament. Les administracions, en el marc de la cogovernança en matèria de sanitat, havien fet un treball exemplar en la campanya de vacunació, però ara el Govern central i els governs autonòmics no s’han atrevit a posar-li el cascavell al virus fins que ha sigut massa tard. És evident que els poders públics, conscients del cansament pandèmic, no volien aigualir les festes nadalenques a la ciutadania. La responsabilitat més gran recau en qui més responsabilitat té, però els ciutadans –entre els quals em compto– patim també una certa crisi d’opulència.

Vivim gairebé com una tragèdia que ens espatllin les festes, però oblidem que en aquesta pandèmia el món occidental –Europa i l’Amèrica del Nord– ha tingut un accés privilegiat a la vacunació. En plena campanya de la tercera dosi, moltes persones de la resta del món no han rebut la primera. El desenvolupament desigual, que va teoritzar a mitjans dels anys 70 Samir Amin, s’ha vist corregit i augmentat per la globalització. Hem oblidat –i la pandèmia ens ho ha hagut de recordar tràgicament– que el risc zero no existeix. Els virus no en saben, de fronteres; tampoc el canvi climàtic.

En aquest context, els governs del primer món han contribuït a agreujar aquesta crisi d’opulència que afligeix molts dels seus ciutadans. I ho han fet, precisament, perquè han deixat de tractar-los com a ciutadans, subjectes a un codi compartit de drets i deures, per tractar-los com a clients d’un supermercat o d’un comerç ‘online’. Només hi entenen de drets, de reclamacions, en un Estat del benestar en desconstrucció. L’últim exemple: l’alcalde de Nova York ha anunciat que qui es posi la dosi de reforç de la vacuna rebria 100 dòlars com a recompensa.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Aquesta decisió –la vacuna amb un xec regal– no només ofèn aquells ciutadans del món que no hi han tingut accés ni disposen de 100 dòlars per passar el mes. Causa també un greu mal a la idea mateixa de ciutadania: el ciutadà es converteix així en client-consumidor, dipositari de drets i no de deures, en sintonia amb l’ètica indolora que va denunciar Gilles Lipovetsky a ‘El crepúsculo del deber’. Els cants a la llibertat, que hem sentit durant la pandèmia, no només són la bandera del negacionisme dels antivacunes, sinó que reflecteixen una erosió dels valors democràtics.

Aquest Nadal, amb les limitacions que torni a dictar la pandèmia, ens dona l’oportunitat d’exercir de ciutadans, recuperar el valor de la solidaritat i practicar l’ètica de la cura. És una bona ocasió per reflexionar sobre el missatge universal que és als seus orígens i que resumeix magistralment l’estrofa final del ‘Poema de Nadal’ de Sagarra: «I si tot l’any la mesquinesa ens fibla, / i l’orgull de la nostra soledat, / almenys aquesta nit, fem el possible / per ser uns homes de bona voluntat!» Aquesta és la meva dècima de Nadal.