Comèdia romàntica Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
‘The Holiday’: el meu lloc segur
Hi ha molts articles que expliquen per què el film de Nancy Meyers és la pel·lícula de Nadal perfecta
holiday2
Sempre intento, tot i que no sempre ho aconsegueixo, que aquestes columnes transcendeixin el caprici, que siguin una mica més que articles sobre coses que m’agraden. Avui, potser perquè tinc la coartada d’aquestes dates (crec fermament que per Nadal està permès ser cursi), em saltaré la norma que m’he imposat durant més de 200 textos. La raó és senzilla. Després de diversos intents i de donar-hi molt voltes, aparcar la intenció de l’apunt, la idea i la reflexió que tant m’obsessiona és la manera més honesta que se m’acut d’escriure una columna sobre ‘The Holiday’ (Vacances) (2006), una de les meves pel·lícules nadalenques favorites. L’escric només per això, perquè m’agrada, perquè hi torno cada any. Sé que no estic sola. Té milions de fans. Hi ha molts articles que expliquen per què el film de Nancy Meyers és la pel·lícula de Nadal perfecta. També hi ha textos que argumenten que és millor que ‘Love Actually’ (2003).
Entretots
L’any passat, la periodista Rachel Handler es va marcar a ‘Vulture’ la ‘Nancy Meyers Week’, una magnífica col·lecció d’articles, escrits des de l’admiració, molt ben documentats i divertidíssims, sobre la cineasta i les seves pel·lícules. L’entrevista amb la gran Cameron Diaz, que explica com va haver de córrer en talons per la neu en una escena mítica de ‘The Holiday’, és un dels meus favorits. I fa poc vaig descobrir el podcast monogràfic sobre la pel·lícula ‘The Holiday Season’, escrit i produït per Sam Clements i Louise Owen. Hi ha tres episodis del 2019, un del Nadal passat i aquest any, amb motiu del quinze aniversari de la pel·lícula, n’han gravat tres més. El primer ja està disponible. Els altres dos, que s’estrenaran ben aviat, compten amb Jude Law, un dels actors principals, i la mateixa Meyers com convidats.
Fins avui, ni el meu amor genuí per ‘The Holiday’ ni sentir-me acompanyada en la meva admiració per aquesta comèdia romàntica sobre un intercanvi de cases per Nadal m’havien semblat arguments prou sòlids per dedicar-li una columna d’opinió (no un text informatiu). Així, a la recerca de justificacions, l’he sotmès a anàlisis excessives que queien pel seu propi pes. L’he pensat des de la seva relació amb la comèdia romàntica i la seva manera de parlar de la nostàlgia (aquest homenatge lluminós al cine clàssic). Li he aplicat lectures contemporànies absurdes. He imaginat interpretacions dels personatges, de la seva identitat i els seus rols, que clarament no hi són. I, al final, he arribat a un parell de conclusions. Una, que totes aquestes coses m’anaven bé per acostar-me a ella des d’una perspectiva crítica, però no per explicar per què m’agrada tant. L’altra, que, en realitat, amb aquest text sí que volia plantejar alguna cosa: que tots fins i tot els que ens dediquem a pensar-les tenim pel·lícules que poden amb tots els nostres arguments i simplement són llocs segurs als quals tornar de tant en tant. I això ni ens impedeix ser-hi crítics ni té res a veure amb aquest concepte odiós del plaer culpable. ‘The Holiday’ és, per a mi, un d’aquests llocs segurs.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
