Nadal en temps de l’òmicron

Dimarts, 7 de desembre. Regateig a Wallapop. Un dels interessats proposa un canvi: la moto per un dron.

Dilluns, 13. El dia s’esfuma preparant el club de lectura sobre ‘Retorn a Brideshead’, la inoblidable novel·la d’Evelyn Waugh. Quan el narrador, Charles Ryder, llança la que sembla la seva última mirada a la mansió dels Flyte, nota com si hi deixés una part de si mateix. «¿Què deixava darrere meu? ¿La joventut? ¿L’adolescència? ¿L’amor romàntic? La màgia d’aquestes coses...». Comprèn que ha deixat enrere la il·lusió.

Dimarts, 14. L’esclat del cas Benaiges, destapat pel diari ‘Ara’, em travessa amb un calfred culpable per haver-li donat veu fa un temps en aquest diari. Una trajectòria de 20 anys en el futbol base el convertia en un entrevistat interessant, però ¿com intuir el que s’amagava rere la porta? Presumptes tocaments, vexacions, masturbacions en grup, jocs de caràcter sexual, la invasió d’espais íntims, com la dutxa i els vestidors.¿Ningú va veure res? Resultava impensable que un senyor tan principal, vinculat al Barça, cometés aquestes aberracions. Alguns d’aquests nens van ser castigats per mentir, per haver-se inventat les històries. ¿Com carregar amb el pes de la innocència trencada?

Dimecres, 15. L’autòpsia confirma que Verónica Forqué es va treure la vida i, immediatament, les xarxes i les tertúlies s’omplen de retrets contra ‘Masterchef’. M’enerva el programa; no el suporto. La cuina, la que feien les mares almenys, hauria de ser una altra cosa –lentitud, xup-xup, la perfecció de la simplicitat–, però d’aquí a culpar-los del desenllaç hi ha un abisme. El suïcidi no entén d’interpretacions lineals ni cartesianes. Però potser algú va haver d’adonar-se’n que un plató trasbalsat i la sobreexposició no suposaven el millor liniment per a una persona amb les il·lusions perdudes i els nervis tan làbils. ¿Tampoc ningú va veure res?

Notícies relacionades

Amb Illa guanya la correcció política

Tenir idees

Dijous, 16. L’artista Pere Cabaret em convida a l’estrena del seu espectacle ‘Com la nit i el dia’, als jardins del Teatre Nacional de Catalunya. Més que una obra de teatre es tracta d’un experiment genial per treure la malaltia mental de les catacumbes: va convidar alumnes de l’institut de secundària Doctor Puigvert a interactuar amb pacients de l’associació ‘Arep per a la Salut Mental’. De l’olla a pressió de l’intercanvi van sorgir temors, esperances, velles humiliacions. La mirada de l’Oriol, malalt d’esquizofrènia, va colpir el públic. El Jaume, que pateix una tremolor de mans incontrolable, va recordar que un mestre li deia que no serviria per res en la vida, només «per posar sal a les patates i sucre als xurros». El Jorge va voler cantar una jota que li recordava el seu pare: «‘Dos mañicos en el Ebro se apostaron a nadaaar’».

Dijous, 23. L’òmicron ve tan embalat que complica el sudoku de les festes familiars i fa tornar la mascareta, que no havia marxat. Per fi aconsegueixo vendre l’Honda a una noia de Lliçà de Vall. ¿No contaminen les motos veteranes al Vallès? Ja no me’n compraré cap altra. Baixo de les dues rodes. I veig marxar la meva vella amiga amb un pessic a l’estómac, com la meva mare, suposo, mira de reüll l’olla dels galets, com Charles Ryder contemplava el castell de Brideshead des d’un racó del camí.