Malalts, no empestats

Algunes feines arran d’aquesta constatació remarcaven el fet que molts afectats que havien superat els símptomes i rebut totes les felicitacions mèdiques per a la tornada a la normalitat ometien aquesta circumstància quan se’ls requeria pels seus antecedents covid a l’hora d’accedir a un lloc de feina, quan mai abans les empreses havien preguntat si el candidat a l’ocupació havia passat la grip o va ser vacunat de varicel·la en els seus anys d’infància. Representants públics amb influència electoral notable, com la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, van arribar a plantejar la creació d’una espècie de «cartilla» que identifiqués les persones que havien estat infectades, cosa que li va valer a reprovació de les autoritats científiques, l’Organització Mundial de la Salut i l’oposició. La proposta va acabar a la paperera.

L’estigmatització és un fet, per molt que miri de disfressar-se a costa de la facècia i la broma. S’hagi passat o no la malaltia, qualsevol que escolti que un veí d’escala està confinat o en quarantena passa de llarg per la porta del malalt sense parar a preguntar. Passa de ser un conegut per convertir-se en un sospitós, en un transmissor, en un propagador del mal del segle XXI. A tots ens ha passat que a l’interactuar amb un antic positiu en covid, feliçment recuperat, posem distància pel mig entre l’interlocutor i nosaltres, ens consolidem la mascareta i procurem no rondar els dominis de l’afectat, per més que el metge de família l’hagi beneït amb la llibertat de poder sortir per fi al carrer i fer vida social. El problema s’agreuja encara més entre els nens, que manquen de filtre a l’hora de dir el que pensen i pobre d’aquell que hagi conviscut amb el virus a casa i el fet hagi transcendit, que de l’escarni al pati no el salva ningú.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’Unicef va editar l’any passat «L’estigma social associat a la covid-19», una guia per prevenir i abordar l’estigmatització social. En el seu preàmbul s’apuntava que «l’estigma social en el context de la salut és l’associació negativa entre una persona o un grup de persones que comparteixen certes característiques i una malaltia específica. En un brot epidèmic, això pot significar que les persones siguin etiquetades, estereotipades, que se les discrimini, que se les tracti per separat i/o que experimentin una pèrdua d’estatus a causa d’una connexió percebuda amb una malaltia». 

Les incògnites derivades d’una patologia nova, el pànic al que és desconegut i associar aquest temor d’altres pors alimenten aquest estigma cap a les persones infectades, per molt que sigui el temps transcorregut des de la superació dels símptomes. Assenyalar les víctimes del SARS-Cov-2, recuperades o no, porta el risc que els afectats pel coronavirus mirin d’amagar-lo davant el risc de discriminació, evitin l’atenció mèdica requerida i no adoptin comportaments saludables. Davant aquests perills, no hi ha més «bovina social» que l’empatia, la confiança i «adoptar mesures i pràctiques eficaces perquè les persones puguin ajudar a mantenir-se a si mateixos i als seus éssers estimats», recordava l’Unicef en aquella guia. Amb les xifres de salut mental disparades des de març del 2020 a causa de la covid, la responsabilitat envers els que pateixen o han patit la infecció excedeix de les competències dels nostres representants públics. Són malalts, o ho van ser, però no empestats, i no agreujar la seva situació depèn també dels qui han tingut la fortuna de no caure atrapat en l’embolic del virus.