S’ha acabat el temps de pròrroga

El partit. A finals del 2019 es van detectar els primers casos de SARS-CoV-2 a Wuhan, la Xina i dos anys més tard ja han mort més de 5 milions de persones per covid-19, 88.000 d’elles a Espanya.

Temps de pròrroga. Passada la primera onada, la majoria d’Estats –uns millor que d’altres– van reaccionar i les mesures de prevenció i la preparació del sistema sanitari van mitigar l’impacte de les següents. A finals del 2020 vam tenir una bona notícia: teníem vacunes i funcionaven, prevenint els casos greus. Als dos anys de la pandèmia, almenys a Occident, teníem la sensació que a poc a poc les coses s’estaven controlant. Però el novembre del 2021, meritòria i precoçment es detecta a Sud-àfrica una nova variant, l’òmicron. S’ha acabat el temps de pròrroga. 

Penals. El virus ha après i acumula una sèrie de mutacions que el fan molt més transmissible, probablement conservant la patogenicitat i escapant-se parcialment de la immunitat natural o adquirida per vacunació. En menys de dos mesos ja és present a 37 estats i la seva velocitat de propagació el convertiran en la variant dominant en poques setmanes. 

La situació és greu perquè òmicron arriba a cavall de la sisena onada de delta. A Europa les dades empíriques de la Gran Bretanya i tots els models confirmen que els serveis sanitaris i ucis es poden col·lapsar durant els pròxims dos mesos, ja que tot i que un alt percentatge de la població està parcialment protegida per les vacunes, la magnitud de noves infeccions mantindrà el nombre de casos que requereixen hospitalització molt elevat.

Naturalesa contra tecnologia. Mutacions virals contra vacunes. Una tercera dosi als grups més vulnerables pot disminuir el nombre de casos greus, però la capacitat de propagació de la variant òmicron és molt més ràpida que la capacitat de distribuir-les. Una vegada més, hem de basar-nos en les mesures clàssiques de salut pública. Els SARS-CoV-2 no acabaran amb la humanitat. Trobarem vacunes i tractaments antivirals més efectius, tots ens haurem exposat al virus i és d’esperar que aquest tendeixi a ser menys patogen. No hi entenc de futbol i no sé quants penals es xuten en els desempats, però el partit pot ser llarg.

Tenim dues emergències ineludibles. Una, responsabilitat local, la de disminuir al màxim la velocitat de propagació d’òmicron ara, limitant aforaments i eventualment mobilitat. A Espanya ens costa reaccionar ràpid, amb un sistema econòmic basat en l’oci i el turisme, unes estructures de salut pública febles, un embolic jurídic que dificulta la implementació de determinades mesures i alguns partits que de manera execrable manipulen, també, la pandèmia. De postres, arriba el Nadal, quan tothom es mou, gasta i queda més. Difícil però necessari, fa falta de manera urgent i dràstica posar mesures que limitin l’exposició. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La segona, global. El SARS-CoV-2 pot donar més sorpreses i en tot cas constata que en el futur poden produir-se altres pandèmies fins i tot més greus. És absurd que els països i les poblacions més vulnerables no hagin aconseguit cobertures vacunals mínimament acceptables. No només fa augmentar les desigualtats, sinó que facilita la creació de variants i la seva propagació. És urgent, tal com va aconseguir la sida el 2002 creant el Fons Global, trobar solucions polítiques i econòmiques que permetin l’accés a les vacunes i tractaments disponibles a escala global.

¿Tindrem la visió i el coratge per fer-ho perquè la derrota no sigui per golejada? Al final estem parlant de vides. Salvar el Nadal pot implicar que moltes la perdin després.