Història Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La utilitat del catalanisme
Té un projecte en una doble direcció dins de Catalunya amb l’acceptació de la seva diversitat interna i per al conjunt d’Espanya amb un model federal que va a conjunt amb la integració de la UE
Democràcia i autonomia són les dues idees fundadores del pacte de la Transició. El catalanisme va participar destacadament en aquest procés i va fer una contribució substantiva a la cultura política espanyola amb la idea d’autogovern per a tots els pobles d’Espanya. En efecte, l’autonomia que es reivindicava –al costat de la llibertat i l’amnistia– mai es va entendre com una propietat exclusiva per a les nacionalitats històriques, una vaga denominació que, tot i que la Constitució no especifica a qui es refereix, tothom va sobreentendre que feia referència a aquells territoris que en temps de la Segona República van promulgar estatuts (Catalunya, País Basc i Galícia) i que a més tenien una identitat singular, diferent de l’Espanya de matriu castellana. Tampoc es pot afirmar que el 1978 hi hagués una voluntat de diferenciar competencialment les nacionalitats de les regions, encara que fos un desig dels partits catalanistes. Tant el PSC, que va guanyar totes les eleccions fins a les primeres autonòmiques de 1980, com el PSUC, que era la segona força, eren favorables a repetir la fórmula republicana que, si el resultat de la Guerra Civil hagués sigut un altre, hi hauria acabant dibuixant un mapa de catorze autonomies. Fins i tot Miquel Roca, que representava Minoria Catalana en els debats constitucionals, va deixar clar que el terme «nacionalitats» era una autodenominació que les comunitats autònomes es podien fer seva, però sense cap plus addicional de competències. En realitat, l’important del terme «nacionalitats» era la interpretació d’Espanya com una nació de nacions. Roca va al·ludir a «la realitat plurinacional de la nació espanyola». I el comunista Jordi Solé Tura, un altre català pare de la Constitució, va afirmar que «Espanya no és una invenció, un artifici, sinó una realitat històrica que s’ha organitzat políticament malament i que volem organitzar políticament millor».
Entretots
La idea que l’accés a l’autogovern no seria una condició exclusiva per a aquests tres territoris es va portar fins i tot als cartells que va dissenyar la Generalitat presidida per Josep Tarradellas per incentivar la participació en el referèndum de 1979 de l’Estatut català: «Votar l’autonomia de Catalunya és votar les altres autonomies». Per tant, en la proposta catalanista de la Transició bategava una càrrega federal indubtable, que tenia com a màxim portaveu Solé Tura, que va proposar escriure-ho a la Constitució. No obstant, el model territorial es va deixar inacabat: a la dreta li feia por l’etiqueta federal per velles raons històriques i l’organització autonòmica de l’Estat va quedar oberta amb l’argument que no se sabia ben bé quan es completaria del tot. Va ser un error que sens dubte estem pagant molt car. D’una banda, el consens a favor d’una mínima reforma constitucional cada vegada s’ha anat allunyant cada cop més. I, de l’altra, ben aviat hi va haver una acció persistent des del nacionalisme pujolista per estendre la idea de fracàs i de ruptura sentimental amb la resta d’Espanya sota la idea que la Transició va ser un engany perquè a Catalunya la van igualar amb les altres autonomies. Sobre aquesta lectura de base, que posteriorment episodis com la desgraciada reforma de l’Estatut de 2006 van agreujar, es va fonamentar el pas al sobiranisme separatista del nacionalisme a partir de 2012.
Doncs bé, malgrat que totes les paraules en política ja estan molt gastades, em sembla útil reivindicar aquest catalanisme de la Transició socialment progressista que té un projecte en una doble direcció: dins de Catalunya amb l’acceptació desacomplexada de la seva diversitat interna i per al conjunt d’Espanya amb una proposta de model federal que va a conjunt amb el procés d’integració de la Unió Europea. Però perquè aquest catalanisme hispanista i europeista sigui útil ha de ser valent i combatre el nacionalisme secessionista, que difon una visió falsa de la nostra història recent i que parla d’alguns consensos que no van ser com diuen. Per exemple, el de l’escola «només en català». En la llei de normalització lingüística de 1983 no hi havia la mal anomenada immersió. La imposició del monolingüisme va ser posterior, resultat de l’hegemonia nacionalista a finals dels noranta, que va contaminar també l’esquerra però que no té res a veure amb el catalanisme exitós de la Transició.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
