Una drecera al desert

Fins que no desapareguin uns quants contractes corpulents, el president amb esperit de secretari tècnic només pot demanar preu i somiar. Compte, fa bé. S’ha de conèixer el mercat. I dos anys de reconstrucció són molt llargs per viure del no-res en un entorn voraç. Però Haaland és una fantasia a hores d’ara. Una fantasia a llarg termini. Existeix una fantasia més peremptòria i difícil, que és treure’s de sobre un paquet de fitxes que tenen atrapat el peu blaugrana en un cep. 

El club somia que alguns futbolistes prescindeixin dels seus contractes fabulosos; o que algun equip desesperat assumeixi la superfitxa d’una cessió, o una porció destacada... Són dolços somnis, per què dubtar-ho. És una raresa que un futbolista renunciï als seus emoluments signats, fins i tot a costa d’unes temporades a la banqueta, com si les seves carreres fossin eternes i poguessin esperar. Kun Agüero podria parlar-los de la fugacitat de tot. 

L’esquer de CVC

Notícies relacionades

Kun Agüero: «Deixo el futbol, és dur, però el primer és la salut»

¿Per què es protegeix els fumadors?

Potser el Barça intenti engrandir la sabata salarial per altres vies, com un acord per la porta del darrere amb CVC. Javier Tebas va ensenyar dimarts la pastanaga interessada de sempre. Per poder fitxar Haaland a l’estiu, va dir, «s’haurien de donar moltes circumstàncies a part de l’acord amb CVC. Ajudaria el tema CVC, segur».

No està el Barça acostumat a les prolongades estretors, i aquest president porta tan malament les crítiques com passejar-se com un pobre. Aspira amb tota legitimitat a un cop d’efecte i a escurçar terminis. Segur que el desert té una drecera. És la il·lusió.