L’amenaça de les supererupcions

A efectes comparatius, es pot recordar que l’erupció el 2010 del volcà Eyjafjallajökull a Islàndia, que va causar el tancament durant una setmana del trànsit aeri sobre el nord i centre d’Europa, i unes pèrdues econòmiques estimades en 3.300 milions d’euros, va expulsar entorn de 0,3 km cúbics de materials volcànics, és a dir, 300 vegades menys que el Tambora. En el cas del Cumbre Vieja, a l’illa de la Palma, aquestes xifres se situaven en dates recents en més de 900 milions d’euros i entorn dels 0,02 km cúbics, respectivament. És clar que, si una erupció de la magnitud del Tambora passés avui dia, el seu impacte seria moltíssim més gran que la de l’Eyjafjallajökull o la del Cumbre Vieja, cosa que planteja interrogants sobre el nivell de preparació i resiliència de les nostres societats globalitzades, fins i tot de les més desenvolupades, per enfrontar aquest tipus d’esdeveniments. 

Però és que, a més, hem de tenir present que, tot i que l’erupció del Tambora va ser colossal, no pot classificar-se d’extrema. Va arribar a una puntuació de 7 a l’índex d’explosivitat volcànica (IEV), que mesura la magnitud relativa de les erupcions d’acord amb una escala que va del 0 al 8 (la de l’Eyjafjallajökull va ser de 4 i la del Cumbre Vieja és de 3). Avui sabem que, en els últims dos milions d’anys, el món ha experimentat vint-i-set supererupcions que podem anomenar ‘apocalíptiques’: aquelles amb un IEV de 8 i un volum de material expulsat superior als 1.000 quilòmetres cúbics. Quatre van tenir lloc en els últims 100.000 anys, i la més recent és la del volcà Taupo, a Nova Zelanda, esdevinguda fa uns 26.500 anys. 

Per fer-nos una idea de les conseqüències a escala global d’aquest tipus d’esdeveniments apocalíptics es pot assenyalar que la supererupció de Toba, ocorreguda fa 74.000 anys a Indonèsia, ha estat relacionada amb una caiguda catastròfica de la població mundial, tot i que aquesta teoria suscita una intensa controvèrsia científica, bàsicament per les incerteses existents entorn de la quantitat de sofre alliberat i la consegüent generació d’aerosols a l’atmosfera. En temps històrics, els humans no han contemplat cap supererupció i, per tant, no existeix coneixement basat en observacions directes sobre aquest tipus de fenomen. No obstant, sí que tenim dades sobre erupcions de menor magnitud que també poden tenir importants impactes globals. Per exemple, el 1991, l’erupció del Pinatubo a les Filipines, classificada com IEV6, va generar al voltant d’11 quilòmetres cúbics de piroclastos i va injectar uns 20 milions de tones de diòxid de sofre a l’atmosfera, cosa que va causar un refredament global de fins a 0,7ºC durant diversos anys. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Aquest tipus d’observacions, juntament amb diversos exercicis de modelització, suggereixen que les supererupcions poden afectar profundament una societat global com la nostra. En aquest sentit, alguns científics consideren que una supererupció podria devastar una superfície equivalent a la d’Amèrica del Nord i causar un refredament del clima, pèrdua de collites i greus interrupcions de les cadenes de subministrament alimentari, cosa que es traduiria en fams massives. Així mateix, una erupció IEV8, i en gran manera una IEV7, podria interrompre, durant setmanes, mesos o anys, el trànsit aeri en tot un hemisferi, cosa que interrompria el comerç mundial i faria mal a les economies. Una situació que faria tremolar els pilars de la nostra civilització. 

Les supererupcions són un risc existencial per a la humanitat. La seva probabilitat d’ocurrència durant els pròxims cent anys ha sigut estimada entre el 0,01% i el 0,1%, unes cent vegades la d’un asteroide o cometa que col·lidís amb el nostre planeta, que alliberaria una quantitat similar d’energia. A més de mirar al cel també cal atendre el que passa sota els peus.