Pros i contres Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un actor colossal
Pere Arquillué recrea un món inquietant, en solitari, a partir de la seva veu, de les lleus variacions de to, d’unes mans que magnifiquen el detall
Pere Arquillué.
Recordin això: El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és un muntatge excepcional i serà vist, amb el temps, com una referència inexcusable del teatre català del segle XXI. Pot semblar exagerat, però no ho és. Es va estrenar fa uns dies a Temporada Alta i farà estada al Romea d’aquí uns mesos. Dirigit amb delicadesa per Xavier Albertí, partint d’una exigència extrema, minimalista, escenari buit i negre, amb un sol focus, només amb una petita i simbòlica taca vermella al fons, sense més atributs que la robustesa del text de Josep Maria Miró, explica les històries d’un poble que podria ser qualsevol poble rural, tancat, hipòcrita, amb pecats i culpes i redempcions, esquerp, amb un passat tèrbol.
La literatura de Miró és un prodigi de matisos i de sensibilitats, però només la podia interpretar un actor colossal. És Pere Arquillué, que aconsegueix allò que Proust adjudicava a la seva tassa de te: “Tot això que pren forma i solidesa” surt de la tassa. I tot això, en el cas d’Arquillué, és un món inquietant que ell fa eixir de la seva veu, tot sol, de les lleus variacions de to, d’unes mans que magnifiquen el detall. Una obra excelsa que haurien d’anotar a la seva agenda ara mateix.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
