Francesc i l’hermenèutica

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

09 de de desembre del 2021. 13:28

0 Comentaris

EFE/EPA/ALESSANDRO DI MEO

Partim amb alleujament de la premissa següent: si s’anunciés que a partir de demà qualsevol ciutadà tindrà prohibida l’entrada en una església si no va proveït del pertinent passaport Covid, no es formarien cues de dues hores per immunitzar-se als centres de vacunació. La missa del Gall no té la tirada nadalenca del sopar d’empresa o de la quedada anual amb les amigues del col·le. La cita sagrada central de les festes, que fa unes dècades s’aprofitava per abandonar la sobretaula de mantecados i licors, posant una mica de distància amb el cunyat de torn o amb la partida de mus eterna, ja no mou multituds i a qui pot estranyar-li. Els temps han canviat i l’Església es resisteix a avançar. Ni tan sols quan elegeix un Papa proactiu, modern i intel·ligible com Francesc aconsegueix connectar amb el seu temps i la seva audiència. A la tornada de la seva última visita a Creta i Grècia, on ha clamat contra la falta de compassió davant el drama humanitari de la immigració, el pontífex ha tornat a passar per sobre d’un dels problemes que afecten més greument la credibilitat de la institució, l’encobriment dels casos de pederàstia en el seu si durant dècades. Preguntat per l’informe efectuat per una comissió independent a França a instàncies de la conferència episcopal gal·la, que xifra en 300.000 casos els abusos a menors durant setanta anys, s’ha limitat a demanar que semblant atrocitat sigui jutjada amb l’òptica d’aquells moments. «El món era un altre, hi havia una altra hermenèutica. En el cas de l’Església, s’encobria... Era una cosa que passava a les famílies i als barris. Avui diem que no funciona. Però cal fer les interpretacions amb l’hermenèutica de cada època». Típic del púlpit, deixar-nos anar un vocable que ho resol tot, una absolució per la via del lèxic; esperàvem més d’un home decent com Francesc. L’hermenèutica és la teoria de la interpretació dels textos i el sabó que deixa més blanques les pitjors taques. No sé amb quina hermenèutica s’han d’entendre les violacions sistemàtiques de nens petits a França, últim país a treure-les de l’armari de la sagristia, i arreu del món. Tampoc sé en quin tipus de família es veu amb bons ulls que un adult abusi sexualment d’un nen i el terroritzi fins a destrossar-li la infància i la vida. Sens dubte, en la meva no, ni ara ni en la generació dels meus besavis. Parlem de centenars de milers de depredadors sexuals en posició de poder i de milions de sacrificats al món. Les víctimes estan esperant que, amb l’hermenèutica actual, l’Església deixi d’anomenar-ho ‘pecat’ per anomenar-ho ‘delicte’, perquè el seu silenci al segle XXI només mereix una interpretació.