Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿Per què es blanqueja Vox?
Si la dreta mediàtica mima el partit d’Abascal és per alguna cosa més que per la simple defensa de la unitat pàtria. La veritable qüestió de fons és que s’ha convertit en l’única possibilitat del PP per accedir a la Moncloa
I de sobte, Vox. El partit ultra ha aconseguit un altre èxit mediàtic en la seva doble i inversa estratègia a Andalusia i Madrid. Mentre deixava l’agonitzant president andalús a les portes d’unes noves eleccions després de tombar-li els pressupostos, aprofundia el seu idil·li amb Díaz Ayuso a Madrid, i pactava amb ella els comptes del pròxim exercici. El que aparentment és contradictori és en realitat una tàctica molt ben pensada i més ben executada: es tracta de tensar fins al límit, buscar el màxim rendiment mediàtic i imposar una agenda ideològica que es cola o li permeten colar-se, com una pluja fina, en tots els mitjans. Fixin-se, si no, en les condicions que ha negociat Vox a Ayuso, i que aquesta ha acceptat sense despentinar-se: la revisió de les lleis LGTBI regionals, encara per concretar però amb aires evidentment homòfobs, una auditoria de caires racistes sobre l’atenció als menors estrangers no acompanyats (coneguts com a menes) i al mateix temps un augment en la gratuïtat de l’escolarització entre 0 i 3 anys. És igual si Vox bascula entre el populisme racista o la demagògia obrerista, emulant l’antiga estratègia del Front Nacional de Le Pen, la qüestió de fons és que la normalització de la seva ideologia avança indefectiblement en la majoria de noticiaris, que compren la seva estratègia i el tracten com si es tractés d’un partit més.
La tolerància amb Vox inclou normalitzar les seves intervencions inquietants al Congrés, cobrir la presència d’Abascal en la cimera de partits europeus d’ultradreta com si fos el més normal del món, o recollir una picabaralla entre l’ultra d’Espinosa de los Monteros i Gabriel Rufián com si tractés d’una disputa entre iguals. Hi ha qui fins i tot va recollir el repulsiu tuit de Vox sobre Almudena Grandes com si fos una ocurrència més en la diversa política espanyola. Curiosament, el blanquejament de Vox es torna histèria incontrolada quan Bildu vota a favor dels Pressupostos i, llavors sí, cal explicar que Espanya s’enfonsa. Però si la dreta mediàtica mima Vox és per alguna cosa més que per la simple defensa de la unitat pàtria. La veritable qüestió de fons és que el partit d’Abascal s’ha convertit en l’única possibilitat del PP per accedir a la Moncloa. És aritmèticament impossible que Casado pugui governar sense la crossa de l’extrema dreta. És igual si el partit ultra diu barbaritats racistes o homòfobes o justifica manifestacions feixistes. L’estratègia és integrar Vox a la normalitat política, suavitzar la seva aparença no homologable en estàndards mínims de drets humans, i endolcir els pactes amb el PP, els que ja passen en àmbit regional i els que presumiblement ocorreran en àmbit nacional.
Curiosament, els mitjans, empresaris i vips diversos que es dediquen a lloar la suposada «llibertat» de Madrid, normalment en contraposició a la decadent Barcelona, res diran dels pactes d’Ayuso amb Vox. Perquè el que està en marxa és una campanya per derogar al preu que sigui l’actual Govern, el pecat del qual és intentar (amb més o menys èxit) aplicar polítiques d’esquerra. Ja se sap que a Espanya no hi ha res més perillós, rabiós i temible que la dreta quan està a l’oposició, que és capaç de qualsevol cosa per inflamar el país i accedir al poder, i si no recordin la tumultuosa presidència de Zapatero. Vox és ara l’instrument necessari perquè la dreta mediàtica, judicial i empresarial assalti la Moncloa. Preparem-nos per a la mare de tots els blanquejaments.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
