La treballada flor de Xavi

A l’Estadi de la Ceràmica devien ensumar-se allò de la flor al cul de Xavi, perquè al mostrar l’alineació del Barça al lluminós ens van mostrar Ronald Koeman com a entrenador. Pot ser que fos un error o potser es tractava d’un sortilegi, per foragitar el que ja s’ha convertit en un tòpic. El cert és que Xavi sembla tenir-la (una autèntica floristeria, com anotava l’amic i col·lega d’aquestes pàgines Xavier Carmaniu), no com l’holandès, que feia honor a un refrany català, no gaire conegut, que diu: «Uns neixen amb la flor al cul i d’altres amb una banya». Koeman tenia una banya en aquest lloc i el Barça, a poc a poc, anava endinsant-se pel camí dels que van amb el lliri a la mà, regalant ocasions pertot arreu que passava, una cosa que a la Ceràmica, per ser sincers, encara va continuar vigent. Que et facin un gol a partir d’una sacada de banda del contrari és una badada. Que te’l facin quan servies tu de banda és un despropòsit monumental, com va passar amb l’empat del Vila-real, que feia presagiar una altra nit nefasta.

No està documentat, però allò de la flor al cul suposo que té a veure amb la confrontació que s’estableix entre aquesta part del cos, generadora de merda, i el suau perfum que emet la flor, així, en general. La desproporció és evident i també la singularitat, perquè la majoria caguem per allà, sense flor i sense perfum. La sort, doncs, és reservada a uns quants, com ja ens van advertir els romans: «Omnia prosperi alicuievenire». Els èxits existeixen, però són per a pocs.

L’arenga de Piqué

Davant l’allau floral, la primera obligació de qui neix dempeus o amb bona estrella o amb la feliç flor, és advertir, amb somriure de murri, que això no és cert, perquè tenir la flor implica el do de la gràcia divina per naixement i no per l’esforç acumulat amb tenacitat. I la segona obligació és advertir que «una flor no fa estiu; ni dues, primaveres». És a dir, que no sempre serà allà. Per això, Xavi, va encunyar l’expressió «flor treballada» per referir-se a l’«assistència» de Ter Stegen en el gol de Memphis. Tot estava previst, que és una manera elegant i una mica increïble de treure’s la flor de sobre.

Notícies relacionades

El Barça arrenca la primera victòria fora al camp del Vila-real

Testosterona antiprocés

Parlant de Memphis, em continua fascinant i espantant la manera que té de celebrar els triomfs, amb un aire melancòlic i amb un somriure amb prou feines esbossat. Està com absent, com si ocultés un secret recòndit. Se sembla a la mirada perduda d’Unai Emery, que és com si al seu cap reverberés encara aquell 6-1 del Camp Nou quan vivia a París.

Tindrem converses florals, aquests dies. Però quedin-se amb la celebració del segon gol i l’arenga de Piqué. Estava més pendent de regar la planta (llegeixi’s: «no fem el tonto, ara, amics meus») que de festejar el ram. Piqué va ser, a l’antic Madrigal, el jardiner fidel.