Protegir el català a l’escola: no n’hi ha prou només amb resistir

Creure que el procés d’aprenentatge de les llengües va de proporcions numèriques, exactes i homogeneïtzadores és aberrant des d’un punt de vista pedagògic i de didàctica lingüística. Perquè des de la vessant educativa el que al final ha d’interessar és que els alumnes acabin la seva escolarització amb ple domini competencial del català i del castellà, com a mínim.

Les dades de que disposem corroboren que fins ara el sistema educatiu català ha assolit prou bé aquest objectiu. Així, tant les proves de competències bàsiques de quart d’ESO com els resultats de la selectivitat demostren que l’alumnat català adquireix el mateix nivell de coneixement de castellà i català. És més, les proves de competència realitzades des del Ministeri d’Educació a l’alumnat de primària i secundària mostren que l’alumnat català té un domini de la llengua castellana equiparable al de la mitjana d’Espanya. Uns resultats demostrats any rere any que posen en dubte qualsevol acusació respecte el nivell d’aprenentatge del castellà a Catalunya.

La sentència del TSJC ens situa davant un fals debat que pretén contraposar perillosament el castellà i el català. Fins ara, la vehicularitat del català a l’escola més que restar ha sumat. Primer, perquè no ha perjudicat la capacitat per transmetre, ensenyar i aprendre castellà, però sobretot perquè ha esdevingut un pilar clau per a la cohesió social del país. Al llarg dels darrers anys, diversos estudis han demostrat els avantatges del coneixement del català per a l’accés al mercat de treball, la inserció laboral i la mobilitat social. La presència del català a l’escola és un garant d’inclusió social i, per a molts infants i joves, l’únic lloc que els ofereix l’oportunitat d’aprendre i conviure amb normalitat amb el català, i sentir-se part d’una mateixa societat.

Amb les últimes dades a la mà no sembla pas que sigui el castellà el que estigui en perill a l’escola. Ben al contrari, l’ús del català a les aules està en retrocés. Ara mateix, un 28% de l’alumnat no empra mai o gairebé mai el català a l’escola. A dins l’aula, l’ús del català també ha caigut en picat: el percentatge dels que parlen en català quan fan activitats en grup a classe ha passat d’un 68% el 2006 a poc més del 21% actualment. En 15 anys, el català ha esdevingut minoritari, una feblesa que ja fa temps que s’estava intuint.

Més enllà de sentències i atacs, aquesta situació es deu en part a la falta de polítiques actives de lideratge, protecció, seguiment i actualització del model per part de l’administració en aquests darrers anys. Vanagloriant-se de tenir un model d’escola catalana avalat pedagògicament i amb un ampli suport i consens social, les administracions s’han relaxat i ara s’està pagant la falta de política lingüística d’aquests darrers anys.

Això ens ha de fer pensar que d’ara en endavant només amb resistència i gesticulacions no n'hi haurà prou per defensar la vehicularitat del català. Cal treballar per actualitzar el model, per adaptar-lo a una realitat social i una escola diferent de la dels anys en què es va començar a implantar la immersió. Aquesta millora no va de percentatges, sinó de pedagogia. I més en un moment de transformació del sistema educatiu, amb un enfocament més competencial i amb major ús de metodologies d’interacció entre l’alumnat, on precisament l’ús del català va a la baixa.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’administració ha de tornar a prendre les regnes i actuar des d’ara mateix amb polítiques lingüístiques per garantir el paper vehicular del català, reforçar-ne l’ús i potenciar-ne el seu caràcter inclusiu. Només governant de nou el sistema es podrà revertir aquesta dinàmica.

Malauradament, la voluntat de minoritzar la llengua i d’amenaçar l’escola catalana seguirà, i cal prendre'n nota. Però, entre atac i atac, és responsabilitat de tots reforçar el paper del català a l’escola i que la propera estocada ens trobi en una situació menys fràgil.