Un pas natural

Allargar l’escolarització no pot significar retenir a les aules nois i noies desmotivats

Un pas natural
2
Es llegeix en minuts
Elena Sintes
Elena Sintes

Cap de projectes de la Fundació Jaume Bofill

ver +

D urant dècades, les societats més avançades han anat allargant l’edat de l’educació obligatòria. El Consell Escolar fa anys que intenta obrir aquest debat, mentre que països com França, Portugal, el Regne Unit, Alemanya i Bèlgica ja fa temps que garanteixen l’educació fins als 18 anys. Ho fan perquè han entès que ampliar l’accés a la formació és essencial per assegurar que el jovent disposi d’oportunitats laborals i vitals reals. Quan Espanya va estendre la formació obligatòria dels 14 als 16 anys, a començaments dels noranta, hi va haver veus que ho qüestionaven. Però aquell canvi va suposar un salt històric en equitat i desenvolupament social: va fer possible que una generació sencera tingués accés a un nivell educatiu que abans estava reservat a uns pocs. Ara ens trobem davant un repte similar.

Avui, tenir un títol com el d’ESO ja no garanteix, per si sol, ni feina ni una vida digna. Tot i això, Espanya continua tenint una de les taxes d’abandonament escolar prematur més altes d’Europa: un 13% de joves tenen com a màxim l’ESO, davant del 9% europeu, amb un atur del 28%. El risc d’abandonament, però, no és igual per a tothom: l’alumnat de les llars amb menys renda deixa els estudis sis vegades més que el de les famílies amb més recursos. És una fractura silenciosa que limita oportunitats, cronifica desigualtats i condemna el país a la infraqualificació.

Sistema modular.

Cal fer-ho bé. Allargar l’educació fins als 18 anys no pot significar retenir nois i noies desmotivats a les aules, sinó oferir-los trajectòries amb valor i sentit. Itineraris flexibles i permeables que combinin estudis i pràctica laboral, una formació professional atractiva, mòduls curts i acumulables o formacions orientades a sectors emergents. En definitiva, un sistema modular i obert que permeti avançar per camins diversos sense quedar-ne fora.

Notícies relacionades

És evident que la mesura demana recursos, planificació i consens polític i social. Caldrà invertir-hi –com ja fan altres països–, reforçar l’orientació i el professorat, així com implicar-hi el món local i empresarial. Però és una inversió amb un retorn altíssim: més qualificació, menys atur, menys desigualtats i més benestar. Els estudis internacionals ho confirmen: un any addicional d’escolarització pot augmentar fins a un 15% els ingressos futurs i reduir el risc d’atur i d’exclusió social.

Universalitzar l’educació fins als 18 anys és la conseqüència lògica d’una societat que vol avançar i no deixar ningú enrere. L’impuls a la formació professional apunta en aquesta direcció. Ja vam fer el pas dels 14 als 16; ara ens toca fer el següent. Perquè l’èxit d’un país s’hauria de mesurar per la seva capacitat de garantir oportunitats reals a tot el seu alumnat, i no permetre que només puguin arribar lluny els que han tingut la sort de néixer en una família o un entorn que s’ho pot permetre.