Un pas natural

Avui, tenir un títol com el d’ESO ja no garanteix, per si sol, ni feina ni una vida digna. Tot i això, Espanya continua tenint una de les taxes d’abandonament escolar prematur més altes d’Europa: un 13% de joves tenen com a màxim l’ESO, davant del 9% europeu, amb un atur del 28%. El risc d’abandonament, però, no és igual per a tothom: l’alumnat de les llars amb menys renda deixa els estudis sis vegades més que el de les famílies amb més recursos. És una fractura silenciosa que limita oportunitats, cronifica desigualtats i condemna el país a la infraqualificació.

Sistema modular.

Cal fer-ho bé. Allargar l’educació fins als 18 anys no pot significar retenir nois i noies desmotivats a les aules, sinó oferir-los trajectòries amb valor i sentit. Itineraris flexibles i permeables que combinin estudis i pràctica laboral, una formació professional atractiva, mòduls curts i acumulables o formacions orientades a sectors emergents. En definitiva, un sistema modular i obert que permeti avançar per camins diversos sense quedar-ne fora.

Notícies relacionades

El 80% dels aliments de les màquines expenedores d’hospitals i residències seran saludables

L’escola catalana té només un educador o integrador social per cada 1.000 alumnes vulnerables

És evident que la mesura demana recursos, planificació i consens polític i social. Caldrà invertir-hi –com ja fan altres països–, reforçar l’orientació i el professorat, així com implicar-hi el món local i empresarial. Però és una inversió amb un retorn altíssim: més qualificació, menys atur, menys desigualtats i més benestar. Els estudis internacionals ho confirmen: un any addicional d’escolarització pot augmentar fins a un 15% els ingressos futurs i reduir el risc d’atur i d’exclusió social.

Universalitzar l’educació fins als 18 anys és la conseqüència lògica d’una societat que vol avançar i no deixar ningú enrere. L’impuls a la formació professional apunta en aquesta direcció. Ja vam fer el pas dels 14 als 16; ara ens toca fer el següent. Perquè l’èxit d’un país s’hauria de mesurar per la seva capacitat de garantir oportunitats reals a tot el seu alumnat, i no permetre que només puguin arribar lluny els que han tingut la sort de néixer en una família o un entorn que s’ho pot permetre.