Pressupostos de la Generalitat Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El nostre ‘Black Mirror’

A la sinopsi d’una sèrie eventual a la catalana no es passaria per alt la identificació de les conseqüències de regalar la centralitat política als partits antisistema

3
Es llegeix en minuts
Barcelona 28/09/2021 Política. Pere Aragonés y Jordi Puigneró en una reunión entre erc y Junts para simbolizar buen entendimiento entre las dos formaciones previa al pleno FOTO de FERRAN NADEU

Barcelona 28/09/2021 Política. Pere Aragonés y Jordi Puigneró en una reunión entre erc y Junts para simbolizar buen entendimiento entre las dos formaciones previa al pleno FOTO de FERRAN NADEU / Ferran Nadeu (EPC)

L’intent d’Artur Mas de reencarnar al nou Macià es va produir al cap de poc de l’estrena de ‘Black Mirror’, la distòpica sèrie britànica de televisió que ens va anticipar algunes de les possibilitats inquietants que oferiria la tecnologia. El llavors president de la Generalitat va fracassar en la seva aventura personalista, però va obrir les portes a l’auge de l’independentisme. L’horitzó de la independència de Catalunya cada dia sembla més llunyà, no només per la resistència presentada per tots els poders de l’Estat, sinó també per la incompetència dels seus promotors. De totes maneres, els dirigents i els governants sobiranistes ens han avançat algun dels efectes indesitjats que tindria la seva utopia en el supòsit de poder materialitzar-la.

La governació de la Generalitat, la vida política i social, ha anat empitjorant progressivament des del fracàs de la unilateralitat, les conseqüències penals greus i desproporcionades per als impulsors i la paràlisi provocada pel 155. El primer va ser la institucionalització (i aplaudiment) de la desobediència per causa patriòtica, tendència que interpretada en benefici propi per altres actors menys essencialistes, però igualment propensos a discutir a les administracions la seva obligació de fer complir la llei, ha desembocat en una crisi innegable de l’autoritat democràtica. El Govern, per la seva part, sobreviu en una disputa permanent sobre la disjuntiva diàleg/confrontació i sense un altre pla per gestionar el millor que pugui els fons Next Generation que li transferirà el Govern central. 

En el que sí que estan decidits és a la pràctica del revisionisme històric com a instrument per assentar la divisió interna de Catalunya. Els uns serien els catalans de sempre bons i perseguits, els actuals independentistes, successors dels lluitadors contra la dictadura ara en democràcia fallida. Els altres, la resta, maleïts colons d’una Espanya lladre i opressora, o sigui, els col·laboracionistes amb l’Estat espanyol des de temps immemorials. Els blocs són l’escenari imprescindible per a l’èxit electoral sostingut, així que per fonamentar-los millor ha reaparegut la tensió lingüística. Després d’elogiar durant dècades la immersió, ara resulta que el consens estatutari que la va impulsar seria el responsable de la inapel·lable desaparició del català.

L’èmfasi en aprofundir la divisió com a antítesi de la transversalitat i el consens només és comparable a l’afany dedicat a la deslegitimació continuada de les institucions històriques catalanes. En aquesta matèria va sobresortir el president Quim Torra, tasca que prossegueix la mateixa presidenta del Parlament. La competència Puigdemont-Junqueras per veure qui era el més audaç en torpedinar l’Estatut i la Constitució i empènyer el país a l’abisme és una experiència ‘hors catégorie’. La intervenció estatal permesa per l’article 155 també va deixar marca.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

En aquest panorama d’imprudència per jugar amb les institucions, la seva recuperació va costar diverses dècades, mereix menció especial la creació del Consell per la República i l’assemblea de representants de pretensió legislativa. Un invent d’independentistes per a independentistes de Carles Puigdemont per salvaguardar -se el protagonisme que implica un monumental afront a la legitimitat del Govern de la Generalitat i del Parlament de Catalunya. ERC no té més remei que deixar fer per no perdre el que tenen, la presidència del govern autonòmic compartit amb Junts. Aquest exercici de pragmatisme implica tolerar el menyspreu explícit d’aquesta maniobra per al parlament de tots els catalans.

A la sinopsi d’un eventual ‘Black Mirror’ català no es passaria per alt la identificació de les conseqüències polítiques i socials de futur per haver regalat la centralitat política als partits antisistema. Aquests dies assistim a l’enèsima representació d’una negociació molt convenient per a tots ells. ERC es deixarà pressionar una mica més per deixar colar algunes picades d’ullet ‘processistes’ en el pressupost sota la terrible amenaça d’una esmena a la totalitat de la CUP que no pot prosperar llevat que el PSC entrés en contradicció manifesta i clamorosa amb els seus actuals interessos estratègics.

Temes:

Artur Mas