La relliscada Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Reivindicació del tint

M’agraden els meus anys, però no els meus cabells blancs. No em molestaré a bussejar per internet per esbrinar si les egípcies es pintaven els cabells per justificar-me

3
Es llegeix en minuts
Reivindicació del tint

Les ‘peltenyides’ no estem de moda. Cotitzem a la baixa. No hi ha dia en què no aparegui un reportatge sobre l’auge dels cabells blancs. Els cabells blancs al poder, el que ve a ser una redundància perquè el poder i els cabells blancs sempre han anat de la mà, mentre fossin als caps adequats, és a dir, al de senyors de certa edat. Parlem de les crismes femenines, que s’han alliberat de l’imperi del color artificial. Els munts de cròniques de moda que enalteixen els cabells grisos d’un temps ençà solen anar acompanyades de la imatge de l’última rica i/o famosa que s’ha deixat fotografiar amb la melena alba. Avui Sarah Jessica Parker, ahir Andie MacDowell. Dones que es gasten al mes en la cura dels cabells el que qualsevol de nosaltres en tota la vida, amb o sense tints. Dones que feien anuncis de xampús i condicionadors fins fa molt poc amb els rínxols rossos o morens han encanudit de sobte i sembla que el món ens dona permís a totes les altres per sortir al carrer supernaturals, que cantava Marta Sánchez, una rossa de pot i olè olè per ella. Un parell de vegades s’ha exemplificat amb Letizia aquesta tendència al genuí, sense conservants ni colorants, perquè a la reina li sortia un fil gris de la seva cuidadíssima cua, i li han fet fotos ampliades de les arrels sospitoses. Però va resultar poc més que un miratge. Cabells blancs de posar i treure, que en la major part de les seves últimes aparicions ja han sigut matisats. Les estrelles de cine ens regalen imatges de les seves ratlles nívies, ara que ja ens hem avorrit de veure-les acabades de llevar i sense maquillar. Senzillesa capil·lar. Sinceritat platejada. Els cabells blancs són bells perquè ho diuen Carolina de Mònaco i Ángela Molina. Persones que s’han operat la cara i el cos fins on els ha donat la real gana s’apunten ara als cabells blancs com a demostració que els importa un rave el que la resta de la humanitat pugui pensar d’elles. Més val tard que mai. De dones que passen de tenyir-se n’hi ha hagut sempre, sento molestar els caçadors de tendències que cobren per solemnitzar el que és obvi i que ja han trobat 15 raons per abandonar els pigments. I a més manifesto la meva enveja per l’autoestima que mostren les que pentinen cabells blancs sense complexos. 

M’agraden els meus anys, però no els meus cabells blancs. No em molestaré a bussejar per internet per esbrinar si les egípcies es pintaven els cabells per justificar-me. La fòbia canosa em ve per part de mare, com haver-me quedat en blanc en la trentena. «És que soc de cabells blancs lletjos», responc sovint, quan m’inciten a alliberar-me de la tirania del tint. «I crespos», afegeixo quan em reciten la llista de beneficis de passar dels colorants, que es resumeixen en una qüestió econòmica. Per no explicar que no és el mateix que uns cabells blancs lletjos i crespos emmarquin la cara de Jodie Foster que la de servidora. Per no dir que gairebé mai les trobo afavoridores. «L’últim que em trauria és el tint, abans deixo el cafè», afirmava la meva progenitora, geni i figura, i no va faltar a la seva cita amb el color fins al final de la seva vida. Les seves filles ‘peltenyides’ ens vam desesperar en el confinament, i ens vam encomanar a tots els déus el dia de ‘fins aquí he arribat’ en què ens vam fer l’emplastre capil·lar a casa, encara en queden gotes al sostre del lavabo. No penso renunciar a aquesta ajuda extra que em proporciona la drogueria. A aquesta meravellosa sensació quan la perruquera de confiança et renta i t’eixuga després del tint, i de nou tornes a ser davant el mirall en ‘tecnicolor’, i se n’ha anat la paia grisa d’abans.

Temes:

Moda