El Barça fa meu

Convé començar per l’essencial, per la vida. Que guapo que és el futbol, que xulo que és un Barça-Madrid en un estadi gairebé ple i festiu, i a sobre en una tarda de sol. Feia dos anys que el Camp Nou i els seus voltants no s’acolorien de famílies vestides de blaugrana practicant el ritual pagà de desfilar cap a les grades per compartir les sensacions úniques que ofereix un clàssic. Més de 86.000 persones van recuperar el pols barcelonista, molt baix després de les últimes assistències i la participació desoladora a l’Assemblea de Compromissaris.

El final del silenci al temple blaugrana no va anar acompanyat d’un marcador feliç. El Barça de Koeman es va esforçar al màxim i va competir tot el que va poder davant un Madrid tan italià com la pizza. Protegir-se i que corri Vinicius, que és jove i s’ha de guanyar un prestigi: aquest va ser el pla no gaire sofisticat d’Ancelotti. El Barça, com s’ha dit, ho va donar tot i no hi va arribar. A l’Estadi no es van sentir retrets.

Ara mateix l’equip inspira una resignació acceptada per tots, una situació impròpia de les exigències de vegades malsanes que han caracteritzat sempre l’entitat. L’esbombada transició comporta aguantar de manera estoica que, malgrat l’esforç, els resultats siguin com el d’aquest diumenge.

Sense urpades 

Al Barça li ha costat vèncer equips menors, així que es temia el pitjor davant el Madrid, de l’estirp dels grans. Però, a diferència d’altres partits, es va plantar bé sobre el camp, per això no hi ha res a censurar-li aquesta vegada a Koeman, malgrat els anormals que el van increpar i es van llançar sobre el seu cotxe al sortir del camp. Va pressionar bé i amb ordre, però en el cara i creu de les ocasions, a un li va entrar (Alaba) i a l’altre no (Dest).

En atac, manllevant la metàfora d’Ancelotti, el Barça semblava més un gat que un lleó. Memphis, que porta tatuat un enorme felí a l’esquena, fa meu des de fa molts partits. Ja no rugeix com al principi. El noi s’ha desinflat. I a Ansu Fati li queda molt camí per recórrer per aguantar el 10 com demanen les presses ambientals.

Tots dos, en qualsevol cas, necessiten ajuda. En la segona part feia la sensació que els blaugrana podrien haver jugat durant un mes i no haurien fet cap urpada que perforés la porteria de Courtois. Uns gatets. Va aparèixer el gol d’Agüero quan la funció es donava per conclosa.  

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En aquest clàssic d’entreguerres, de transició, sense Messi ni Ramos, de reagrupament pels dos costats, a l’espera que creixin els nens del Barça i aterri Mbappé a l’estiu a Valdebebas, el madridisme viu el present amb expectatives; el barcelonisme, en canvi, va amb la bandera blanca. Ningú compta amb celebrar gaires festes aquest curs. 

Dels lesionats, Busquets va dir que espera amb certa ànsia Dembélé, el lesionat etern, pel desbordament que pugui proporcionar, la qual cosa denota fins on arriba la impotència d’aquest Barça que miola.