Apunt
Vivenda, drets i semàfors
El preu de la vivenda inquieta i és precís estar vigilants, però encara no es donen altres elements que provoquin bombolles i que esclatin... per ara
Una casa és un lloc on s’habita o es resideix, com diu el diccionari. I, al seu torn, és un dret de tot ciutadà, com recull l’article 47 de la Constitució ¿Paper mullat? Ho sembla. En especial veient l’evolució dels preus de les vivenda, un bé de primera necessitat que el mercat tracta moltes vegades com qualsevol mercaderia. El Banc Central Europeu (BCE) ha posat en ambre el mercat immobiliari de la vivenda al semàfor en el qual alerta de la sobrevaloració dels preus: entre el 5% i el 15% més del que s’hauria de pagar. És un avís.
Ningú veu, per ara, una bombolla imminent, tot i que hi ha zones certament «tensades», perquè no es donen els altres dos elements que l’inflen: excés de crèdit i escassetat de capital per part del sector financer. Ni el volum de crèdit ni les seves condicions són encara per alarmar-se, segons els experts. Els preus suposen un problema d’accés a la vivenda, no de bombolla que pot esclatar... almenys per ara. I «els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret», segons la Carta Magna.
Notícies relacionadesEl Govern central, després de l’acord entre els seus socis socialistes i d’Unides Podem, ha apostat per noves normes sobre aquest dret bàsic, però poc sobre promoure vivendes per a aquells que no en poden tenir. Els poders públics hi són, entre altres coses, per pal·liar les fallades del mercat.
En tot cas, que el BCE vigili els preus i que el Banc d’Espanya prepari instruments per prevenir, més que punxar, possibles bombolles, és bo. Com deia l’insigne economista John Kenneth Galbraith, la memòria financera és «notòriament curta», per la qual cosa es tendeix a ensopegar una vegada i una altra amb la mateixa pedra. La crisi del 2008, amb una bombolla immobiliària i de crèdit gegants, no és llunyana i és d’esperar que se’n treguin lliçons. Que no n’hi havia prou amb controlar el comportament individual de la banca, sinó el col·lectiu (política macroprudencial) en va ser una. Esperem que sigui així.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
