La possibilitat del PP

En conseqüència, la convenció dels populars es va dissenyar amb el doble objectiu d’ampliar per la dreta l’espai compartit amb Vox i pel centre amb Cs. El clàssic ‘catch all’. Esgarrapar de tot arreu. Desplegar als dos costats les pales de la recol·lectora per eixamplar la recol·lecció. Però el problema principal, el repte més gran del PP, no consisteix com sembla a combinar l’absorció de Cs, ni que fos total, amb la contenció o la reducció de l’espai de Vox, sinó en l’ampliació del cercle descrit. No és el PP sinó la dreta, o les dretes, les que han d’aplegar els 25 escons que els falten. Per si no fos prou, els han d’extreure, ja veurem si amb fòrceps, d’una part d’Espanya, no de tota, ni de bon tros. O això o res. Si al final, després de molta insistència i suposant un enorme descrèdit del PSOE i les esquerres, la suma de les dretes passa per exemple dels 151 escons actuals a prop dels 170, sense arribar a tant, que ja seria moltíssim, qui tindria possibilitats de ser investit el 2024 és Pedro Sánchez, no Pablo Casado. Encara pitjor, sense comptar els partits d’àmbit no general, la suma de la dreta i la de l’esquerra proporciona avui un avantatge de set escons per a l’esquerra. ¿Poc? ¿Fàcil de superar? Potser sí, però en relació amb la resta, els partits que són per naturalesa immutable al·lèrgics per complet al PP, i no diguem a Vox, superen en conjunt els 35 escons, mentre que els compatibles no passen de la mitja dotzena mal comptada.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El desequilibri és, doncs, més que notable. Res condueix a pensar que amb la renúncia gairebé total a fer res més que el ridícul a Catalunya, i no només en termes electorals, el trasllat dels bons resultats a Andalusia de les autonòmiques a les generals i la bona imatge de gestors que han aconseguit els populars a la mateixa comunitat més poblada i a Galícia, n’hi hagi prou per somiar a capgirar la situació. Ni de lluny. Al contrari, la batalla ideològica, el nou ‘tanca Espanya’ que s’aixeca com una onada es diria que imparable a cavall de les falsedats més deformades i el foment dels valors més retrògrads combinats amb un increment de les agressions emparades, i fomentades, contra els col·lectius vulnerables, no és el millor regadiu per inundar nous territoris socials. En termes sociològics, la societat espanyola no queda lluny de les més avançades en l’escala postmaterialista. Si la dreta i els seus magistrats no van amb compte, l’efecte de les fòbies exhibides i l’ambient que afavoreix els brots esmentats de violència pot acabar provocant no els efectes desitjats, sinó els contraris. De manera que l’increment del malestar social provocat, no l’econòmic, sinó aquest altre que enrareix l’ambient, no sembla la millor recepta per aproximar-se a l’objectiu desitjat.

¿Què més queda per explotar? L’esperança, en termes d’egoisme polític, que la recuperació s’interrompi i Europa exigeixi restriccions pressupostàries abans de les eleccions. Per si això no arribés a temps, queda encara el recurs d’atiar les brases del conflicte català i prémer la corda dels sentiments patriòtics ferits, però no sembla gaire probable que el previsible estancament de la situació, amb la batalla entre independentistes, proporcioni gaire material aprofitable en els pròxims temps. I si no fos així, si hi hagués perill de veritat, el PSOE sempre disposa del recurs de convertir els encara llunyans comicis en una campanya contra l’extrema dreta i el feixisme. L’eufòria del PP es troba, doncs, a distància de la seva possibilitat.