Inestabilitat política Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Cop d’estat: el llamp que no para
L’auge dels aldarulls té el principal escenari a l’Àfrica, que en el seu encara curt període d’independència n’acumula més de 200
En un segon pla de l’actualitat internacional, mentre l’Afganistan perd interès mediàtic i polític i tants altres conflictes continuen oblidats, crida l’atenció l’auge dels cops d’Estat. Alguns salten immediatament a la vista –com els registrats a Birmània, el Txad, Mali, el Níger i Guinea Conakry des de començament d’any–; d’altres generen dubtes sobre la seva qualificació –com el del president tunisià, Kais Saied, el 25 de juliol– i fins i tot algun fracassa –com el patit al febrer a Armènia i la setmana passada al Sudan–. En tot cas, i com passa amb el recurs a la violència –enaltida si s’aconsegueix la victòria i condemnada si se salda una derrota– la il·legalitat inherent a tot cop d’estat desapareix immediatament si els seus promotors aconsegueixen el seu objectiu de controlar el poder polític, cosa que passa en un 60% dels casos, fent servir per aconseguir-ho un discurs reiteratiu en què es barregen apel·lacions altisonants que tot just amaguen l’afany de poder dels seus líders, siguin civils o militars.
No té, sens dubte, l’exclusivitat, però les estadístiques no deixen lloc a dubtes sobre el fet que l’Àfrica és el continent més afectat. En el seu encara curt període d’independència acumula més de 200 cops, i avui tres de cada quatre aixecaments al món han tingut lloc en algun dels 54 països del continent. Pitjor encara, tot i que a mitjans de la dècada passada semblava que el colpisme havia perdut irreversiblement atractiu, des del 2017 (Zimbàbue) la freqüència no ha fet més que augmentar i alguns països –com Benín, Burkina Faso, Burundi, la República Centreafricana, el Txad, les Comores, Ghana, Guinea Bissau, Lesotho, Mauritània, Nigèria, el Níger, Sierra Leona, el Sudan i Togo– han patit més d’una vegada aquesta xacra. Una xacra a què s’afegeix, també amb creixent importància, la dels governants que es creuen imprescindibles i decideixen violar la seva pròpia Constitució per prolongar el seu mandat més enllà del permès (en una cosa que només es pot qualificar com una variant colpista més). I de poc sembla haver servit per esmorteir-la la recriminació de Barack Obama als seus homòlegs africans quan, el 2015, els deia que «el progrés de l’Àfrica està en risc quan els seus líders es neguen a anar-se’n a l’acabar-se el seu mandat», i afegia que «no entenia per què es volen quedar tant temps. Especialment quan tenen tants diners».
Notícies relacionadesA l’hora d’assignar responsabilitats en la ruptura d’un determinat statu quo, resulta immediat centrar la mirada en els colpistes, ja que són els que produeixen directament aquesta fallida. En aquest àmbit de lectura no deixa de cridar l’atenció que bona part dels cops no són liderats pels alts comandaments, sinó per comandaments intermedis (la immensa majoria formats en centres militars estrangers); el que indica una total falta de cohesió interna de les forces armades i un afany de protagonisme personal que encara fa més difícil frenar els seus instigadors. Però això deixaria de banda la que afecta molts governants creixentment il·legítims, que utilitzen l’aparell estatal en el seu propi benefici, sense preocupar-se d’atendre les necessitats bàsiques de la població, sense aconseguir que les forces armades i de seguretat siguin instruments eficaços per garantir el monopoli legítim de la força i, en definitiva, sense veritable capacitat i voluntat per anar més enllà d’atendre la seva agenda personal.
Un dels elements principals per frenar aquesta inquietant tendència és augmentar el cost que pugui tenir per als colpistes la seva gosadia. I en aquesta línia cobra rellevància el paper de les potències estrangeres que tant s’immisceixen en els afers africans i les mateixes organitzacions regionals del continent i la Unió Africana. Desgraciadament, les primeres –amb els Estats Units i França al capdavant, però sense oblidar Rússia i la Xina– no semblen gaire disposades a assumir la seva corresponsabilitat en la creació del problema ni tampoc a pressionar massa els colpistes per por que el seu potencial càstig pugui ser aprofitat per Pequín o Moscou per ampliar el seu radi d’influència. Les segones estan, a més, limitades per la seva pròpia debilitat estructural i les divergències internes entre els seus membres.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
